Referents històrics

Xaturanga

Xaturanga és un joc amb origens en l'imperi Gupta, i vindria a significar quatre exèrcits (literalment, que té quatre membres), sent hasty-ashwa-ratha-padatam (elefants-cavalls-carros-infants) la formació clàssica dels exèrcits a la Índia, tal com es descriu l'Akshauhini en el Mahabharata. És cert que també es pot argumentar en contra que en el segle VI aquesta formació ja era obsoleta, però hom pot respondre que això pot confirmar un origen encara més antic del joc, i remuntar-se a la l'època de la dinastia Nanda i Alexandre el Gran. En un tauler de vuit per vuit caselles d'un mateix color, trobem les peces: Pedàti (Soldat o Peó), Ratha (Carro o Torre), Ashva (Cavall o Cavaller) i el Rajah (Rajà o Rei), totes elles amb els mateixos moviments i posicions en el tauler que els seus equivalents moderns, amb la salvetat que els peons no tenien el moviment doble inicial. Tanmateix no s'havien definit encara els moviments de l'Alfil i la Dama, però n'hi havia unes altres peces en el seu lloc: El Mantri (Conseller), també anomenat Senapati (General), es posicionava en el lloc de la Dama, al costat del Rajà, i movia un únic quadrat en diagonal en qualsevol direcció. El Gaja, també anomenat Hastin (Elefant) es posicionava en les actuals posicions dels alfils.

Posicions inicials en el Xaturanga.

Les regles exactes del joc no s'han conservat, però no existia l'enroc. Segons l'historiador dels escacs John Gollon va descriure en 1968, el Rajà, si no havia estat amenaçat, podia fer un únic moviment de cavall; aquest moviment de vegades s'anomena enroc indi. També va descriure com les posicions inicials de les fitxes diferien de l'actual, perquè el Rajà es posicionava en el taulell a la dreta de cada jugador, no quedant així els Rajàs de tots dos oponents enfrontats. El Mantri no tenia moviment per tot el tauler, només pel que en un escaquer modern serien els escacs blancs; és el que es diu debilitat de color.

És a dir, que en un escaquer modern tots dos jugadors tindrien el Rajà en un escac negre, i els Mantri en escacs blancs, de tal manera que el Mantri d'un jugador es podria enfrontar al de l'altre. El posicionament dels dos Rajàs enfrontats és possible que fos una evolució, doncs així era en el Xatranj que coneixem de l'era musulmana, repartint l'aventatge del Mantri en uns escacs per a un jugador, i en els altres per a l'altre.

Sembla que existia la definició d'una primera fase del joc on els jugadors situaven les seves peces en formacions anomenades Vyūha, per analogia militar, com les recomenades pel mestre indi Chanakya, filòsof i conseller del primer emperador de l'Imperi Màuria. Aquestes obertures primitives podrien haver estat semblants a les definides posteriorment pel Xatranj de l'era musulmana. Les referències en el Xaturanga al segle IV AC són, doncs, persistents, tot i no haver proves de la existència del joc anteriors al segle VI DC, com vuit-cents anys després de les formacions militars que fa referència el joc. Potser només és el record d'altres temps representat molts segles després en un joc, però hom està d'acord que en el Xiangqi (象棋 – escacs xinesos) es representa una batalla del final del segle III AC, uns fets històrics cohetanis a Imperi Màuria, però fins i tot més pròxims a la dinastia Nanda que a les posteriors proves físiques de la existència del joc.

Els dubtes més grans referents a les regles d'aquest joc potser són les referents als moviments del Gaja (Elefant). Es consideren fonamentalment dues alternatives: Bé podia moure dos quadrats en qualsevol direcció diagonal, saltant el quadrat que travessa, o bé, una única casella en diagonal, incorporant a més un moviment ortogonal endavant, representant els moviments les quatre potes i la trompa d'un elefant. La primera opció queda avalada pels moviments definits posteriorment en el Xatranj, així com el Baixell en el Xaturaji. La segona opció coincidiria amb l'elefant dels escacs orientals, com els escacs birmans (Sittuyin – စစ်တုရင်), el moviment del noble (khon) dels escacs tailandesos (makruk – หมากรุก), del guarda (koul) dels escacs cambodjans (Ouk chaktrang – អុកចត្រង្) i del general de plata (銀) del shogi (将棋) japonès. Aquest moviment, una casella en diagonal o bé un moviment endavant, el descriu Al Biruní al voltant de l'any 1030, en el seu llibre Índia.

Les variants d'escac birmana, thai, i cambodjana, actualment s'han fusionat en el que es coneix com ASEAN Chess (Association of Southeast Asian Nations).

Tampoc n'hi ha seguretat del moviment del Ratha (Carro); Tot i que hom pensa que el moviment correspon exàctament amb el moviment de la moderna Torre, també s'ha descrit la possibilitat que el moviment estiguès limitat a moviments de dues caselles, com un Dabbābah (torre d'asedi) que salta dues caselles en ortogonal, quedant llavors limitats els seus moviments a un conjunt de caselles (debilitat de color). Cal diferenciar doncs, si la tesi és que podia fer moviments d'un o dos escacs, o només un moviment de dos escacs, perquè si això fos així, els moviments del Ratha (Carro) de la esquerra quedarien limitats a un conjunt d'escacs (avuí dia els negres), i el Ratha (Carro) dret a l'altre conjunt disjunt (avuí dia els blancs); és a dir, incorporarien debilitat de color, un posicionalt en negre i l'altre en blanc.

En la variant índia dels escacs moderns, que encara compta amb algun record en el seu país, la Torre és l'Elefant, representant així per l'Elefant una potència fins i tot superior al Cavall, i feia servir el Camell com a representació del nostre Alfil. En la meva opinió, quan es considera el moviment del Gaja (Elefant), aquest hauria de ser un argument a tenir en compte. Si no tenia el Gaja (Elefant) debilitat de color, tampoc és probable que ho tinguès el Ratha (Carro), quedant així la debilitat de color com a una característica del Mantri.

També és molt cert que fora possible que el Xaturanga evolucionés, existint més d'una versió o variants per zones, i l'èxit i la estandarització del Xatranj en el proper món islàmic podia ser vist com a una variant més. Així, amb la reputació d'origen persa del Xatranj, probablement fou qui deixà el Xaturanga oblidat; l'época islàmica de la Índia començà amb les primeres colònies en el segle VIII i soldanats a partir del segle X, però la important era mogola no començà fins el segle XVI, i des del segle XVII ja va quedar palessa la influència en la Índia dels escacs occidentals.

Xaturaji

Posició inicial del Xaturaji;
els aliats es posicionen en cantonades oposades.

El Xaturaji va ser una evolució del Xaturanga en la mateixa Índia, donant lloc a un joc per a quatre persones d'estratègia i atzar: dos daus de quatre cares determinen les dues peces que ha de moure cada jugador, perquè es fan dos moviments cada vegada. Tot i que s'havia considerat un joc anterior al Xaturanga, i probable origen d'aquest, avuí dia hom accepta que és a l'inversa.

Mentre Xaturanga significaria quatre armades: infanteria, cavalleria, carros i elefants, Xaturaji vol dir quatre rajàs, una forma de dir quatre jugadors. Els jocs amb més de dos jugadors tenen tendència a degenerar, perdent el component estratègic per prevaldre la diplomàcia entre els jugadors, desequilibrant el joc. Però recordem que el Xaturaji és un joc amb un gran component d'atzar, i, a més a més, en el Xaturaji sembla que els jugadors formen dues parelles, jugant una parella vers l'altra. En qualsevol cas, pot ser un joc inspirat en els escacs i amb certes connexions, però no poden considerar-se uns escacs, com podriem dir del Xaturanga o d'altres variants que citarem aquí.

L'objectiu no és el Rajà enemic, que és una peça més del tauler, sinò fer punts capturant peces; la excepció és la regla que dona la partida guanyada al jugador que captura els Rajàs dels altres tres jugadors, obtenint els punts equivalents a les tres armades senceres.

Una peça curiosa que incorpora el Xaturaji és el Nauca (Baixell), que mou (salta) dos quadrats en qualsevol direcció en diagonal; això limita les caselles on pot arribar a la vuitena part del tauler, quedant les caselles distribuïdes entre els quatre jugadors de manera que és impossible que el Baixell d'un jugador coincideixi (capturi) el d'un altre jugador. Sembla que aquest seria un argument que contradiu l'afirmació que fossin els mateixos moviments del Gaja (elefant) en el Xarutanga, doncs veiem com el comportament era ben conegut; a més, la peça en el Xaturaji no es diu Gaja, sino que pren el nom de Baixell, reservant el nom de Gaja per una peça que mou igual que la Torre dels nostres moderns escacs occidentals.

Xatranj

El Xatranj va ser la evolució del Xaturanga a Persia, i des de allà arribà al mon àrab cap a l'any 530, cent anys abans de la conquesta musulmana de Persia. Es troba documentat mitjançant referències en àrab del periode medieval, i es desconeix si, com asegura la documentació àrab, coincideix exàctament amb la versió que es jugava a Persia, perquè la documentació persa existent és insuficient per asseverar-ho. En aquest joc encara totes les caselles són d'un mateix color. Les peces eren:

• El Shah mou una posició en qualsevol direcció i sentit.
  • Equivalent a l'actual Rei
• El Firz (Ferz, visir, en persa) mou una posició diagonalment en qualsevol sentit.
  • Equivalent a l'Alfersa en els escacs de l'Edat Mitja.
• El Fil (elefant, en persa) salta dues posicions diagonalment en qualsevol sentit (la posició intermèdia pot estar ocupada).
  • El primitiu Alfil dels escacs de l'Edat Mitja.
• El Faras (cavall, en persa) salta dues posicions ortogonalment i una altra perpendicular a aquestes (els quadrats del mig poden estar ocupats).
  • Equivalent a l'actual Cavall.
• El Ruhk (carro, en persa) mou tantes posicions com vulgui ortogonalment (el camí ha de ser lliure).
  • Equivalent a l'actual Torre.
• El Sarbaz (soldat, en persa), posteriorment traduït en àrab com a Baidaq, mou una posició "endavant", però captura diagonalment "endavant". Quan arriba a la darrera línia del tauler, es transforma en un Firz.
  • Equivalent a l'actual Peó, però sense moviment inicial doble i diferents regles de coronació.

Els moviments de les peces del Xatranj era complementari, si s'exclouen el Shah (Rei) i el Sarbaz (Peó).

El Firz va ser conegut en Catalunya com Alfersa, però militarment s'hauria de conceptualitzar com el senyaler (comes spatariorum o alferes), aquell que duu la banderola o estendard, cap de la guardia reial. Observar que el Firz mou en diagonal, i per tant avuí dia diriem que era una peça amb debilitat de color, si el Xatranj fes servir els padrons moderns d'escaquer en blanc i negre. Es dona el cas, pel posicionament inicial de les peces, que el Firz d'un jugador mai podria capturar el de l'altre, una situació que encara reflectiren els versos de l'Escacs d'amor per la Dama dels escacs moderns.

També el Fil movia en diagonal i era una peça amb debilitat de color, parlant en termes dels padrons moderns d'escaquer en blanc i negre. Però no només això; era una peça encara més limitada, perquè només podia abastar la quarta part dels escacs dels que correspondria per a un dels colors, pel fet que movia (en realitat, saltava) només pels escacs de les fileres senars de columnes senars. És a dir, el Fil era una peça que només podia abastar la vuitena part dels escacs, amb un valor útil no gaire més gran d'un Peó.

En el Xatranj es definiren problemes per a resoldre (mansūbāt), i també posicions d'obertura, on, tot i no indicar la manera d'arribar-hi, s'estudiaven les diferents aventatges i moviments des de la posició, que els jugadors trataven d'imitar. També es van estimar la valoració de les peces, calculades simbólicament en Dírhams (darāhim). També es van establir categories entre els jugadors d'escacs, i l'aventatge que havia de concedir un jugador d'una categoria superior quan jugava amb un de categoria inferior. Els grans jugadors eren famosos en la cort, i els seus noms han arribat fins els nostres dies.

Actualment existeixen els escacs etíops (Senterej) que es juguen tradicionalment en Etiopia i Eritrea. Aquests escacs conserven tots els moviments del Xatranj, tot i que es caracteritzen per uns moviments inicials de les peces que fan els jugadors, indeterminats en número i no necessàriament alternats, moviments que acaben amb la primera captura. Es valora el sentit artístic del joc, considerant més respectable el mat fet amb l'Alfersa o amb un Elefant (Fil), i encara més admirable si el fa un Peó; el mat amb un Cavall o una Torre es consideren poc artístics.

Xatranj, en l'àrab ash-shatranj, afegint l'article a la paraula persa, en castellà va evolucionar com ajedrez. De la mateixa manera, la paraula Shah, en llatí vulgar va donar lloc a la paraula scaccus, i finalment es va transformar en la paraula escacs, potser amb influència del mot germànic skak (botí, robatori) llatinitzat com a scachus. També Shah va donar lloc a les paraules xec, xaque en castellà (posteriorment jaque), així com chess i check en anglès. El nom de l'elefant (Fil) s'ha preservat en el català com Alfil, però també en castellà, italià, turc i persa; en rus es fa servir directament la paraula слон (elefant). A més, el nom de Ferz s'ha preservat en rus (Ферзь) per a la Dama, i com a vezér en húngar.

Versus de scachis: Inici dels escacs occidentals

La referència als escacs en occident més antiga coneguda és el poema en llatí Versus de scachis, datat al voltant de l'any 1000. El precedent de l'Alfil rebia el nom de Comes –company– o Curvus –torçat–, i els seus moviments es limitaven a saltar dues caselles en diagonal, com el Fil del Xatranj. La paraula Ferz, transcrita en llatí com a Ferzia, Fierze en francès medieval, va dur a Vierge (Verge), i apareix llavors en llatí el nom de Regina, present en aquest poema, molt abans de ser modificats els seus moviments. També apareix en aquest poema el caràcter bicolor de l'escaquer per primera vegada, tot i que aquesta característica no es va generalitzar fins dos-cents anys després.

La figura de la Dama en aquesta època encara tenia els moviments de l'Alfersa, una única casella en diagonal. El canvi de nom sembla que va ser progressiu, i en El Llibre dels Jocs d'Alfons X, encara es fa servir en nom d'Alfersa.

El tauler de l'època generalment encara tenia totes les caselles d'un únic color, i així va ser fins finals del segle XII. En el començament del segle XIII ja trobem generalitzats els escaquers de dos colors.

Certament, encara ens trobem més a prop del Xatranj que dels escacs moderns occidentals, però en l'occident catòlic comença a diferenciar-se per les casselles de dos colors, i l'adopció del nom de Dama / Reina per referir-se a l'Alfersa. També es comencen a pensar alternatives a l'elefant (Fil), doncs els elefants de guerra no eren una realitat en l'occident medieval. Però no serà fins el segle XIII que apareix una peça amb els moviments del modern Alfil en els Escacs del Missatger – Courier Chess.

El llibre dels jocs: Alfons X de Castella

El llibre dels escacs, daus i taules d'Alfons X de Castella descriu les regles i s'inclouen 103 problemes, dels quals 89 apareixen en altres tractats d'origen àrab. Es va escriure entre el 1252 i el 1284, i en la primera part descriu els escacs, en la segona els daus, i en la tercera les taules (blackgamon).

És un tractat amb una recopilació d'informació particularment rellevant, doncs en aquesta data es generalitzen els escaquers amb escacs de dos diferents colors, i les peces d'escacs comencen a prendre el nom i la forma actuals, tot i que l'Alfil i la Dama no tenien encara els seus moviments moderns.

També són notables els escacs medievals Grande Acedrex que refereix el llibre, on juguen un escaquer format per 12x12 escacs, dotze Peons, un Aanca, dos Cocodrils, dues Jirafes, dos Unicornis (Rinoceronts), dos Lleons i dues Torres amb el Rei. L'Aanca era un au mitològica semblant a un Roc, però sovint es tradueix com a Griu per facilitar la comprensió.

He de reconèixer que de petit em meravellaven uns escacs que podien tenir cocodrils, unicornis o lleons... tot i que no els trobava del tot adequats en el context d'un joc de batalles medievals.

És força important en els Grande Acedrex el moviment definit per al Rei, que en el seu primer moviment podia fer un salt de dues casselles en qualsevol direcció, tan en ortogonal, com en diagonal. Aquest moviment del Rei es desconeix quan exàctament es va començar a incoporar a les regles del joc d'escacs, però va ser l'inici de l'actual moviment de l'enroc.

També apareix el Cocodil, amb el moviment de l'Alfil modern, però veurem que els Escacs del Missatger són anteriors.

Tots els escaquers del El llibre dels escacs, daus i taules eren escaquers en dos colors, com ja era habitual els escaquers europeus d'aquest segle. El Concili de París de 1212 comdemnà el joc dels escacs, doncs eren freqüents les apostes, i la prohibició va ser reafirmada pels reis de Polònia i França, però no va tenir gaire efecte pràctic, com ho prova aquest tractat que va encarregar Alfons X, o el tauler d'escacs de Lluís IX de França, que conserva el museu del Louvre.

Frai Jacobus de Cessolis

Jacobus de Cessolis fou un frare dominic que visqué a final del segle XIII i començament del XIV. A voltants de l'any 1300 va escriure en llatí el Liber de moribus hominum et officiis nobilium super ludo scacchorum (Llibre dels costums dels homes i dels deures dels nobles o del Llibre d'escacs), conegut com a Ludus scacchorum –Joc d'escacs–. El llibre va traduir-se a molts idiomes, i la primera edició impresa es va publicar el 1473 a Utrecht. En català es conservaren cinc manuscrits (Barcelona, Girona, Sant Cugat del Vallès, Madrid, i Roma). Tot el llibre està impregnat de l'analogia entre els escacs i la societat medieval, atès que al segle XIV, ja estava molt assentada la metàfora dels escacs com a reflex de la vida, i de la societat. Cal tenir en compte que la societat medieval tenia un fort sentit guerrer.

A més d'aspectes socials, on cal considerar que els escacs principalment eren un joc per als nobles, el llibre destaca per deixar constància del doble moviment inicial per als Peons, el Rei i la Dama. En el cas dels Peons, encara es conserva; en el cas del Rei, el moviment més tard va donar lloc a l'enroc; i en el cas de la Dama va deixar de tenir sentit en definir-se els seus nous moviments, en comptes dels moviments d'Alfersa, nom occidental pel Ferz del Xatranj.

Xatranj Al-Kabir: escacs de Tamerlà

Posteriorment, durant el segle XIV, en el imperi Timúrida (dinastia musulmana d'origen turcomongol amb capital a Samarcanda), s'inventaren els escacs de Tamerlà, que potser d'una manera més adequada hauriem d'anomenar Xatranj de Tamerlà, una variant més gran que el Xatranj; aquests escacs s'anomenaven Xatranj Kamil (escacs perfectes) o Xatranj Al-Kabir (escacs grans). Tenien 110 caselles (10x11) i dues d'addicionals anomenades ciutadelles; en total 112. A més de les peces que es feien servir en el Xatranj, incorporava de noves: dos espies, dues jirafes, dos dabbābah i un visir (que podem entendre com a conseller o ministre); el moviment del Visir era d'un escac en ortogonal: davant, darrera, esquerra, o dreta.

En els escacs de Tamerlà, de la mateixa manera que en altres variants històriques dels escacs, cada peó, quan arriba a l'última línia, promociona a la peça de la columna. Això crea la paradoxa de determinar en quina fitxa es promociona en arribar un peó a la última fila de la columna del rei, i així es defineix una nova peça, el Príncep, amb els mateixos moviments que el Shah (rei). Quan un jugador incorpora un Príncep, si llavors es captura el seu Rei, la partida no acaba, sinò que el príncep automàticament promociona a Rei.

La tradició d'aquests escacs va donar lloc a uns altres grans escacs – shatranj al-kabir –: Els Grans Escacs Turcs. En una data desconeguda, es jugaven en un tauler de 13 x 13 caselles, i incorporaven com a peces diferents bèsties, però l'única amb un moviment diferent dels existents en els Escacs de Tamerlà era el Rinoceront, amb moviments que coincidien amb l'Unicorn del Grande Acedrex d'Alfons X de Castella.

És destacable indicar que, a diferència de la tendència en els escacs europeus, que des del segle XIII ja incorporaven casselles de dos colors, tant el tauler del Xatranj de Tamerlà, com els Grans Escacs Turcs segueixen sense diferenciar les casselles fent servir dos colors.

Escacs del missatger – Kurierspiel: L'alfil modern

Els Escacs del missatger –Courier Chess– introdueixen els moviments moderns de l'Alfil. Les versions que es coneixen, d'inici del segle XIII, ja presenten un escaquer amb escacs blancs i negres. No va ser fins ja avançada la segona meitat del segle XV que el missatger va ser incorporat als escacs, amb la introducció dels moviments de l'Alfil modern. Independenment, també en el segle XIII, el Shogi japonés va incoporar una peça amb aquests moviments. A final del segle XIII trobem el Cocodril en El Llibre dels Jocs d'Alfons X, amb els mateixos moviments.

La primera referència data de 1202, en un romanç artúric de Wirnt von Gravenberg, anterior a El llibre dels escacs, daus i taules d'Alfons X de Castella, i als Escacs de Tamerlà. Posteriorment Heinrich von Beringen esmenta el Courier Chess com a una millora dels escacs, en el poema Schachbuch, de l'any 1300. En aquest poema es referia clarament als moviments incorporats per l'alfil, en forma de una nova peça anomenada Missatger – Kurier – o també anomenat el corredor – Läufer –.

El joc encara mantenia el primitiu alfil medieval (salt de dos espais diagonalment, schütze –caçador o arquer–), i la reina medieval (només moviment diagonal d'un espai). A més incorporava dues altres peces: El schleich –furtiu o bufó–, que mou una cassella ortogonalment, de la mateixa manera que el visir en els escacs de Tamerlà; i el Rath o Mann, que mou de la mateixa manera que el rei, però sense regalia.

En 1337 Kunrat von Ammenhausen descriu una partida en Constança. És en 1508 que Lucas van Leyden pinta el quadre Die Schachpartie – el joc dels escacs –, i en 1616 Gustav Selenus descriu detalladament les regles del joc.

Fins començament del segle XIX n'hi ha constància d'aquest joc, aproximadament una durada de sis-cents anys: des de l'època dels escacs medievals, arribant fins una llarga convivència amb els escacs ortodoxos.

I - Establiment del joc modern (1474 a 1749)

II - Era romàntica dels escacs (1749 a 1873)

Ja en el segle XVIII, en 1749, es publicà el llibre L'analyse des échecs, de François-André Danican Philidor, on s'analitza l'estratègia i la importància de la estructura dels peons en el joc com a un factor posicional. En el llibre es descriuen les característiques dels peons aïllats, doblats, retrassats i les illes de peons. Hom pot considerar aquesta publicació com al fi de la primera etapa, etapa d'estandarització i dels primers estudis, similars als que s'havien fet anteriorment en el mon islàmic pel Xatranj. Així inicia la època romàntica i la popularització del joc dins d'una classe intelectual que s'havia començat a perfilar en el segle XVIII, arribant els escacs a ser un entreteniment en els cafès de París en el segle XIX. Aquesta etapa es caracteritza per les obertures amb gambit (sacrificant peons, o fins i tot peces majors), sacrificis descarats i atacs atrevits, jugant més com un art que aplicant uns fonaments teorics. Els jugadors treien la Dama precipitadament i no desenvolupaven les altres peces, llançant un ràpid atac al rei de l'oponent. La defença era pobre i sense planificació profunda. Aquest enfocament romantic del joc no acabà fins als finals del segle XIX, després de 1873, quan Wilhelm Steinitz descriu com evitar debilitats en la pròpia posició, i com crear i explotar aquests punts febles en la posició de l'oponent; un enfocament pràctic, fora de la vistositat o la elegància que tant s'havia valorat fins llavors.

III - Establiment com a esport (des de 1924)

El primer torneig internacional de la història va ser el Torneig d'escacs de Londres de 1851, en la Gran Exposició (cent anys més tard, en el Festival of Britain, varen presentar-se els escacs hexagonals )

Es considera que en 1886 es va disputar el primer campionat del món, que guanyà Steinitz; en 1894 li guanyà el matemàtic Emanuel Lasker, que mantinguè el títol durant 27 anys. El cubà José Raúl Capablanca guanyà a Lasker en 1921; Capablanca no va perdre cap partida en els tornejos que va participar entre 1916 i 1924. Capablanca va perdre el títol en 1927 en front al rus, posteriorment nacionalitzat francès, Aleksandr Alekhin, que sempre va evitar la partida de revenja.

Machgielis (Max) Euwe, jugador d'escacs neerlandés, va vèncer el campió regnant, Alekhin, en 1935, però va perdre el títol davant el mateix Alekhin, el 1937. Després de la mort d'Alekhin el 1946 el títol va quedar vacant. Des de llavors el títol ha estat un reguitzell de jugadors soviètics, posteriorment rusos, amb l'excepció del jugador nord americà Bobby Fischer, des de 1972 fins renunciar a disputar-lo en 1975. El domini soviètic-rus acabà en 2007, data en que va guanyar el jugador indi Viswanathan Anand. El 22 de novembre de 2013, amb 22 anys, el jugador noruec Sven Magnus Øen Carlsen es declarà campió del món, i és, a dia d'avui, l'any 2020, el campió actual. Carlsen té el títol de Gran Mestre des de 2004, a l'edad de 13 anys, i número 1 mundial des de 2010 segons la classificació d'Elo de la FIDE; desprès de Garri Kaspárov, ha estat el campió del món d'escacs més jove.

La primera olimpiada d'escacs es celebrà en Paris en 1924, i la FIDE (Fédération Internationale des Échecs) es va crear per organitzar l'event. Des de llavors n'hi ha olimpíades bianuals, i campionats mundials en totes les categories per sexes i edats. Els escacs van ser reconeguts com a esport pel Comitè Olímpic Internacional el 2001.

IV - La màquina supera a l'home (tercer mil·leni)

Precedents

Leonardo Torres Quevedo dissenyà en 1912 El ajedrecista, un autòmat finit capaç de jugar els finals de torre i rei; era el primer veritable enginy capaç de jugar a escacs, tot i que de manera molt limitada.

Els primers programaris amb capacitat per participar en un joc sencer començaren amb els treballs de Claude Elwood Shannon en 1949, que va fer la estimació de possibles jugades en una partida d'escacs en 10¹²⁰, el nombre de jugades que caldria analitzar fent servir la força bruta; pensem que el número d'àtoms de tot l'univers es considera inferior a 10⁸⁰. També Shannon donà les primeres indicacions per construir un programari capaç de jugar, limitant la profunditat de la recerca en l'arbre minmax de possibilitats i determinar el seu valor mitjançant una funció heurística.

Finalitza la dècada de 1970 amb petites computadores personals què ja eren capaces d'assolir un nivell acceptable per a un jugador mig, però encara lluny dels nivells de mestre, ni fent servir grans computadores; però ja començaven les espectatives de quan una màquina seria capaç de derrotar a un gran campió.

Deep Blue, Deeper Blue

Començant amb la década de 1990, les computadores ja començaren a guanyar partides a grans mestres, i el febrer del 1996 l'ordinador Deep Blue, un projecte d'IBM, va sorprendre el món en guanyar una partida contra el llavors campió mundial regnant, Garri Kaspàrov, tot i que en Kaspàrov va guanyar el matx.

El maig del 1997, en el matx de revenja, el superordinador millorat Deeper Blue va derrotar el campió per primera vegada, una derrota que alguns van voler fer polèmica fent servir d'argument alguns errors considerats primaris per a un jugador de la seva talla; els arguments de Kaspàrov són relatius a la falta de deportivitat de IBM, per exemple, no permetent la revisió del registre de la màquina després de les partides, cosa que li va fer pensar que era un fraud.

En 2007 el programa Rybka es va mostrar superior a qualsevol jugador humà, i ja no calien supercomputadors; els ordinadors personals eren suficients.

Escacs hexagonals de Gliński

L'escaquer de 91 hexcacs queda format per hexcacs de tres colors diferents, de manera que no s'hi toquin els hexcacs d'un mateix color. Gliński anomenà els colors clar, fosc i medi, quedant el color medi per a l'hexcac central; així, són 30 hexcacs clars, 30 hexcacs foscos i 31 de medis. De vegades els aficionats han fet servir dos colors, com ara blau i vermell, i el blanc, però tot i que aquesta distribució de colors es correspon més amb la posterior variant de McCooey, l'elecció dels colors no afecta el joc. Tanmateix, un escaquer oficial tindrà el color medi en el hexcac del mig.

Les onze columnes s'anomenen fent servir les lletres de l'alfabet llatí, des de a fins a ele. Les files oblíqües es numeren des d'u fins a onze a totes dues bandes, fent servir la numeració de les files oblíqües en un sentit la part esquerra de l'escaquer, i les oblíqües en l'altre sentit la part dreta, dividint l'escaquer per la columna central per a la numeració.

Les peces són les mateixes de les dels escacs ortodoxos, amb la incorporació d'un peó i d'un alfíl per al color adicional. El moviment de les peces es defineix de forma perfectament equivalent als escacs ortodoxos, una vegada es defineixen els moviments ortogonals com a els sis moviments que segueixen les sis direccions dels costats d'un hexcac, i els moviments diagonals com els moviments que segueixen les direccions dels sis vèrtexs, tot seguint hexcacs del mateix color. Aquesta perfecta equivalència es trenca pel cas del Peó; per una correspondència amb els escacs ortodoxos li haurien de correspondre tres moviments de captura, i sense captura, un moviment i mig.

El moviment del Peó queda definit per un únic moviment d'un hexcac en davant seguint la fila de la seva columna, amb l'opció de moure dos hexcacs quan es troba en les posicions d'inici, indistintament que hagi estat mogut. Hi tenen dos moviments de captura, definits com els moviments ortogonals obliquus en davant, i això fa que un peó que ha fet un moviment de captura pugui restar en una posició d'inici dels peons, tot i haver fet un moviment de captura. Com que es defineixen moviments dobles per als peons, queda també definida la captura al pas, i quan un peó fa un moviment doble travessant un hexcac on podia haver estat capturat per un peó del contrincant, aquest pot fer el moviment de captura en el següent moviment, tot i que la peça no es troba en aquest hexcac.

El posicionament inicial de les peces deixa els tres Alfils en la columna central, i els peons en cunya, formant en realitat una cadena de peons, amb la propietat que així tots els peons queden a la mateixa distància de la promoció. El que més estranya, quan es veu la disposició per primera vegada, és que queden hexcacs buids entre els peons i la resta de les peces, sent aquesta característica important en el desenvolupament incial del joc.

El ràtio de peces queda molt equilibrat respecte els escacs ortodoxos; la situació de l'alfil s'equilibra amb la introducció d'un tercer alfil, però la resta de peces incrementen la potència i mobilitat en un factor de 150%, gairebé el mateix que s'incrementa la mida de l'escaquer, el 142%. Els peons no incrementen mobilitat, ni la seva potència si la mesurem en nombre de moviments, però la captura en ortogonal i el seu posicionament inicial en realitat dota els peons de més potència, amb cadenes de peons que no deixen files entre ells, només línies diagonals; tot i aixó, i comptant que el nombre de peons s'incrementa en u, potser són els peons l'apartat que més se separa dels escacs ortodoxos.

Altres variants d'escacs hexagonals

Tot i ser la variant de Gliński la línia principal de la modalitat dels escacs jugats en graelles d'hexagons, quina té legítimament el nom de Escacs Hexagonals, i va organitzar l'IHCF, és cert que existeixen moltes altres variants. La primera variant posterior a Gliński va ser la de Shafran, que podriem qualificar d'intent fallit, i tot que sempre es menciona, probablement per ser la primera alternativa, no fa cap aportació respecte la versió original de Gliński.

Els motius de l'aparició de posteriors variants és principalment les modificacions de la mida, forma i orientació de l'escaquer, la disposició inicial de les peces, i la definició dels moviments del Peó. Però és en realitat és aquest últim, la definició dels moviments del peó, el principal motiu de base, perquè trenca l'equivalència amb els escacs ortodoxos. David Brine Pritchard, que fou un escriptor britànic de llibres d'escacs i d'altres jocs, com el Go, diguè que, probablement, els escacs hexagonals ideals encara resten per ser inventats. Pritchard és l'autor de l'Enciclopèdia de variants dels escacs (The Classified Encyclopedia of Chess Variants), on es descriuen més de 1.400 variants d'escacs.

Shafran

En 1939 el geòleg Sovietic Isaak Grigorevich Shafran inventà els Escacs hexagonals de Shafran, registrats l'any 1956. Es mostraren a l'Exibició Mundial d'Escacs de Leipzig, en l'any 1960, però van quedar eclipsats per l'èxit que tingueren els escacs de Gliński, i en concret pel seu èxit a occident (Londres). L'escaquer tenia forma d'hexàgon irregular, amb nou columnes i deu files oblíqües; en total 70 escacs. Les columnes s'anomenen fent servir lletres, i les files oblíqües en un sentit es numeren, resultant una designació dels hexcacs molt asimètrica.

Degut a ser l'escaquer un hexàgon irregular, no n'hi ha escac central. Cada jugador té la dama situada a la seva esquerra, mentre que a la dreta posiciona dos alfils; observar que les dames no es troben enfrontades, i tenint el rei en l'hexcac central és possible l'enroc amb qualsevol de totes dues torres. Les peces es posicionen seguint la forma de l'escaquer, quedant els peons a diferents distàncies de l'hexcac de promoció, i prohibint als peons dels flancs el moviment inicial doble.

Moltes característiques havien estat resoltes més convenientment per Gliński en el disseny dels Escacs Hexagonals, fins i tot la numeració dels escacs necessària per la notació algebraica, més convenient la de Gliński que numera les files oblíqües en un sentit per a una meitat de l'escaquer, i les oblíqües en l'altre sentit per l'altra meitat. Shafran va donar importància a una versió similar als escacs ortodoxos; una prova és que el ratio de peces respecte del nombre d'escacs en l'escaquer és molt similar: 36 peces / 70 escacs = 0.51, mentre que en els escacs ortodoxos són 32 peces / 64 escacs = 0.5.

McCooey

La variant de McCooey, de certa manera, la podriem definir com aquella que qüestiona el moviment dels peons establert per Gliński. Cal també senyalar una disposició inicial de les peces més compacta, que perd algunes maniobres prou interessants existents en les obertures dels escacs de Gliński.

Entre 1978 i 1979, tot i la llavors recent creació en 1976 de la BHCF, Dave McCooey i Richard Honeycutt desenvoluparen una altra variant d'escacs hexagonals fent servir un escaquer de 91 hexcacs; podriem dir que és una variant en el mateix escaquer del disseny de Gliński per als Escacs Hexagonals. Les opinions són dividides; quan en começar el mil·lenni quedava una tradició de més de 40 anys d'Escacs Hexagonals i la popularitat havia minvat notòriament, se sentien veus defençant que la variant de McCooey i Honeycutt representava una millora per als Escacs Hexagonals, malgrat que McCooey afirma que, en el moment que van dissenyar el joc, no els coneixia.

El motiu per al moviment dels peons, Gliński l'havia estudiat detenidament, i és la necessitat de aconseguir cadenes de peons sense deixar files entre ells que permetin un atac amb peces de moviment ortogonal, l'equivalent als escacs ortodoxos, on els forats que queden de les cadenes de peons només permeten l'accés diagonal. Tot i això, la versió de McCooey resulta molt jugable, perquè la potència de les peces en uns escacs hexagonals de 91 hexcacs ràpidament es desenvolupa, i de seguida entrem en el mig joc.

La disposició inicial més compacta permet més movilitat en el centre, i certa distància dels peons amb els de l'oponent, però en la ràpida entrada en el mig joc la disposició de Gliński incorpora uns peons quasi posicionats, encadenats, mentre que en la versió de McCooey, a més de tenir menys peons, perden la potència que els hi proporciona la capacitat de tancar les files fent servir cadenes de peons.

El cert és que són versions molt pròximes, però les diferències prou importants per fer que siguin jocs diferents. Amb el mateix material podem jugar a tots dos; si bé, ens caldran nou peons per jugar a la versió de Gliński, mentre que McCooey només en fa servir set.

Personalment, sempre m'he decantat per la versió de Gliński, tot i que hi trobo desconcertant el comportament dels peons. Em sembla més interessant la versió de Gliński, però el veritable motiu per aquesta elecció sempre ha estat el fet que els escacs hexagonals són molt desconeguts en Catalunya, i en general en tota Espanya, així que si li presento a algú el joc, em trobo en la obligació de fer-ho amb la versió de Gliński, i quan hem jugat moltes partides és perquè hem jugat a C'escacs després, tot i que requereix canviar la mentalitat de la captura dels peons.

Es va contactar amb Dave McCooey durant el disseny de C'escacs, i en proporcionà consells que van determinar alguns canvis, particularment en el moviment dels peons, la numeració dels hexcacs i la peça de l'elefant, llavors encara no definida.

Mini Hexchess

Un petit escac en un hexcaquer regular de 37 hexcacs permet un joc curt i relaxat, adequat com a passatemps de viatge. Fa servir preferentment el color blanc per a l'hexcac central, i dos altres colors; l'únic alfil que tenen els jugadors és el blanc.

El Mini Hexchess va ser inventat per Dave McCooey, com a regal a Hans Bodlaender, com ells mateixos expliquen en les pàgines de Chess Variants, lloc web on mantenien contacte.

Podeu provar el passatemps imprimint l'hexcaquer que podeu descarregar, i també les regles hi són disponibles en format PDF per descarregar; consulteu en El Racó d'aquest lloc web.

Hexofen

Valeriy Trubitsyn presenta Hexofen, que segueix les normes de la variant de McCooey per al moviment de captura dels peons. En aquesta ocasió s'introdueix un tercer Cavall i onze Peons en una disposició inicial de les peces de manera que els peons cobreixen totes les columnes, però quedant uns d'altres a diferent distància de l'hexcac de promoció.

L'interés d'aquesta variant es troba en la incorporació de més peons, i la seva distribució per totes les columnes de l'escaquer, semblant a com ho fan els escacs ortodoxos. Trubitsyn dona importància al ràtio de peces, que és de 0.46 (42/91), de la mateixa manera que ho havia fet Shafran, però la proporció de peces probablement s'ha de correspondre amb la nova topologia i diferent mobilitat, i com a exemple podem pensar en la situació de l'alfil, que s'equilibra amb la introducció d'un tercer alfil, però la resta de peces incrementen la potència i mobilitat en un factor de 150%, gairebé el mateix que s'incrementa la mida de l'escaquer fins a 91 hexcacs (142%). Tot i això, es cert que en els escacs hexagonals és molt qüestionable el nombre i comportament dels peons, i en aquest cas el nombre de peons s'ha mirat d'equilibrar.

Trubitsyn defineix una numeració dels hexcacs dividint l'escaquer en tres parts, i cada hexcac es numera depenent de la part a què pertany fent servir el zero per les files (oblíques) que delimiten les zones; així ens trobem que les files comuns tenen doble denominació: A‹0,5› = C‹5,0›, A‹5,0› = E‹0,5› i E‹5,0› = C‹0,5› ; no només per al valor cinc d'aquest exemple, sinò per a totes les files zero definides entre el centre i una de les cantonades. Aquest mode de numeració no introdueix gaires aventatges, si bé és cert que és simètric per tres visions de l'escaquer, però no per a les dues posicions dels jugadors. Aquesta configuració delata el seu ús per a un joc de tres jugadors, el Diplomat, on aquesta numeració sí és molt pràctica.

Aquesta preocupació per una numeració diferent de la definida per l'IHCF denota alguns inconvenients en la numeració actual dels escacs hexagonals, motiu de la diferent numeració que fa servir la notació de C'escacs.

La incorporació de símbols geomètrics representant les diferents figures per als diagrames gràfics és enginyosa, però introdueixen més soroll en la documentació. És més pràctic fer servir gràfics de les peces amb llicència Freeware (alfaerie). També avui dia Unicode incorpora com a caràcters els símbols dels escacs ortodoxos i les incorporacions dels escacs de Capablanca.

Variant de colocació aleatòria

Proposa les següents condicions per a una colocació aleatòria de les figures d'Hexofen (en rus), semblants a les condicions de variant dels Escacs aleatoris de Fischer:

1. Una línea de peons amb dos peons avançats en las columnes cuarta i octava; és a dir, blanques: a32 i e23, negres: c13 i c31.
2. La dama, per ser la figura més activa, es posiciona sempre en la cantonada de cada jugador; blanques: e05, negres: c55.
3. La resta de peces es troben en la segona, tercera i cuarta línies, en ordre aleatori.
4. Els tres alfils es posicionen en diferents colors.

C'escacs

C'escacs es vol definir com a uns grans escacs hexagonals, i mantenint-se proper a la línia dels Escacs Hexagonals (en el sentit IHCF, variant de Gliński). Tot i això, no segueix el moviment dels Peons dels Escacs Hexagonals IHCF (Gliński):

1. El moviment de captura dels peons es fa en un moviment diagonal, el mateix que en la variant de McCooey.
2. C'escacs incorpora més mobilitat per als Peons: en totes tres direccions ortogonals endavant.
   • S'introdueix la regla adicional de la captura del peó esquiu que permet al jugador cert bloqueig dels peons del l'oponent en una columna.
   • Aquesta nova regla va semblar preferible a una regla de bloqueig a l'estil de Brusky, que és una mera prohibició.
3. Com a variant de gran hexcaquer, permet moviments dobles per als peons quan fan moviment el en davant per la columna. El moviment doble només és permés en una de les tres direccions de moviment dels peons, en els moviments per la columna; així, el peó té en total quatre moviments possibles sense captura.
   • Per tant, la captura al pas es dona en tot el tauler, quan un peó fa un moviment doble.
4. Quan el moviment del peó es fa des de les posicions inicials permet el moviment triple, excepte en la columna central i les dues posicions dels flancs.
   • El mateix que els moviments dobles, el moviment triple només és permés en els moviments per la columna.
   • Observar que, també en la variant de McCooey està prohibit el moviment doble per ocupar l'hexcac central.
   • El motiu per limitar el moviment triple en la columna central és impedir a les blanques prendre l'hexcac central en la primera jugada.
   • Els peons dels flancs ja tenen una posició avançada respecte dels altres, i per això no es permet el moviment triple des de la posició inicial dels flancs.
5. La solució a la problemàtica de la cadena de peons, en C'escacs es busca amb l'introducció d'una nova peça, l'Elefant.
6. El nombre de peons és de tretze, amb l'important reforç de quatre Elefants.

Però potser un dels trets més caracteristics de C'escacs és que incorpora les peces clàssiques dels escacs de Capablanca, el Canceller amb el nom de Drac, i l'Arquebisbe amb el nom de Pegàs.

Els Elefants, gran reforç per als febles peons hexagonals, van ser inspirats pels elefants (Sin, o Gaja) presents en el Sittuyin, els escacs birmans. El mateixos moviments, com era d'esperar, els trobem en l'alfil de ASEAN-CHESS, els escacs del sudest asiàtic, doncs unifica, per preservar-los, el Sittuyin i altres variants d'escacs d'aquesta part del món, hereves directament del Xaturanga. També trobem aquests moviments en el General de Plata (銀) del Shogi.

• Aquí es poden trobar les regles, disposició inicial i moviments de les peces.
• Aquí es pot trobar la notació per a posicions i partides.
• Aquí es pot llegir la història de la creació el joc, la seva evolució, i les diferents motivacions per als moviments o els noms de les peces.

Ràtio de les diferents variants

Variant	Tauler	Peces	Ràtio
Escacs	64	32	0.5
Shafran	70	36	0.51
Hexofen	91	42	0.46
Gliński	91	36	0.4
McCooey	91	32	0.35
C'escacs	169	54	0.32

Variant	Tauler	Peons	Ràtio	Cadena
Escacs	64	16	0.25	✓
Shafran	70	18	0.26	✕
Hexofen	91	22	0.24	✕
Gliński	91	18	0.20	✕
McCooey	91	14	0.15	✕
C'escacs	169	22	0.13	✓

Variant	Tauler	Peces	Ràtio	Compensat
Escacs	64	16	0.22	-
Shafran	70	16	0.23	0.27
Hexofen	91	18	0.20	0.24
Gliński	91	16	0.18	0.21
McCooey	91	16	0.18	0.21
C'escacs	169	22	0.13	0.17

El ràtio és un indicador d'ocupació del tauler. S'ha de considerar que totes les peces, excepte els peons i els alfils, incrementen en 150% la seva mobilitat i potència. Si fem l'estimació, tot i fer curt, que els tres àlfils compensen la parella dels escacs ortodoxos podem aplicar l'increment en la resta de peces per fer el càlcul d'un ràtio compensat.

Consultant els ràtios, pot semblar que C'escacs és el més descompensat, però els valors poden enganyar. Els Peons de C'escacs tenen mobilitat més gran, i la peça de l'elefant permet construir cadenes de peons. Si afegim els Elefants a la quantitat de Peons, el ràtio s'aproxima (un valor de 0.18, però si el compensem per incorporar una peça més potent, podem arribar a una estimació de 0.27). Aquestes compensacions són càlculs aproximats i molt grullers: cal pensar que els peons en C'escacs incorporen més graus de llibertat, i l'Elefant és notablement més potent que l'Alfersa, doncs no té debilitat de color.

En les altres peces el ràtio tampoc coincideix amb del valor dels escacs ortodoxes. En aquest cas observem que la variant de Shafran ha mirat de preservar el ràtio de peces en joc, però no considera l'increment de mobilitat i potència, excepte per als alfils, que decrementen. En la taula es mostra el valor compensat, com a una aproximació d'aquests factors. Llavors, les variants de Gliński i McCooey s'ajusten als valors dels escacs ortodoxes, seguides d'un valor també molt ajustat per Hexofen.

Els valors per a C'escacs també ara cas poden enganyar, doncs incorpora noves peces molt potents, a més de millorar el comportament de Cavall. Ja és difícil la compensació, doncs l'Alfil mateix, decrementa molt la potència; la comparació quan n'hi ha peces amb diferent comportament, no és més que un exercici heurístic.

Un baix ràtio per a C'escacs no ha de sorprendre, docs el tauler és molt gran.

Variants amb orientació punxeguda dels hexcacs.

En els escacs hexagonals totes les peces incrementen la seva mobilitat i potència de captura en 1/2, excepte els peons, que no la incrementen, a excepció de C'escacs, que incrementa la seva mobilitat, però no els moviments de captura. L'orientació punxeguda dels hexcacs (pointy topped) no deixa columnes verticals, sinó línies horitzontals. Els peons no poden avançar en línia recta per una columna, però això permet incrementar la movilitat dels peons a dos hexcacs, el doble.

La captura queda també generalment definida per les dos hexcacs en moviment diagonal en davant, és a dir, als hexcacs del mateix color de la següent fila horitzontal. Així el nombre de moviments de captura no queda incrementat, però tots quatre moviments deixen el peó en la següent fila horitzontal, definint el moviment dels peons molt convenientment comparable amb els escacs ortodoxos, i la doble movilitat podriem dir que equilibra el fet que no incrementi els moviments de captura.

Inicialment De Vasa va definir tres posicions de captura per als peons, incrementant també els moviments de captura en 1/2, incloent-hi l'hexcac definit pel moviment diagonal directament endavant, avançant així dues files horitzontals en la captura. Però aquest moviment el va haver d'eliminar en una revisió posterior del joc, perquè feia que els peons fossin excessivament potents, a més de l'asimetria que introduia per l'avanç de dues posicions en aquest moviment, en comptes d'una.

Da Vasa

La variant de Helge E. de Vasa data de 1953, i es publicà per primera vegada en el llibre Joseph Boyer's Nouveaux Jeux d'Echecs Non-orthodoxes (Paris, 1954). La variant de Da Vasa considerà canviar l'orientació dels hexcacs en consideració a la movilitat dels peons, i per això fa servir un escaquer en forma de rombe. Aquests escacs permeten un moviment inicial doble dels peons, i per tant captures al pas, fent servir nou peons, just el mateix nombre que en els Escacs Hexagonals (Gliński). Aquesta versió, donada la seva orientació en files horitzontals, també permet l'enroc.

Brusky

Yakov Brusky en 1966 introdueix petits canvis, però fonamentalment mantenint les idees de Da Vasa. En la variant de Brusky:

1. L'escaquer és un hexàgon irregular.
2. N'hi ha deu peons (un més que en la variant de Da Vasa), situats en la fila inmediatament posterior a les figures
3. Es permet el moviment de captura tot en front del peó, avançant-lo així fins la segona fila, però només per al primer moviment del peó, si no ha estat mogut.
   • Això era en realitat un compromís entre la primera versió de la variant de Da Vasa, que permetia al peó aquesta captura en qualsevol lloc de l'escaquer, i la versió definitiva del seu joc, quan va haver d'eliminar aquest moviment per incorporar massa potència en els peons.
4. Introdueix una regla de bloqueig d'un peó per un peó de l'oponent: un peó queda bloquejat si un peó del contrari impedeix un dels dos moviments, quedant així l'altre moviment invalidat.
   • Probablement la regla de la captura del peó esquiu de C'escacs, es podria adaptar a l'orientació puncheguda dels hexcacs, canviant aquesta regla de Brusky.

Grand Hexachess

Derick Peterson publicà les regles per al Grand Hexachess en 1997, també amb una clara influència de la variant de Da Vasa. Ara ens trobem amb un escaquer en un hexàgon regular amb set hexcacs a cada costat, fent un total de 127 hexcacs. Introdueix onze peons, una característica destacable, però no permet el moviment doble inicial ni el moviment de captura tot en front del peó, quedant les millores de Brusky oblidades. En el Grand Hexachess, per bloquejar el moviment d'un peó de l'oponent es requereixen dos peons.

La disposició inicial dels peons els permet ser més a prop de la posició de promoció, que a més es permet, opcionalment, tot arribant a les files onze o dotze, sent obligatòria en la tretze, on ja no queden moviments per al peò. És probablement per aquesta posició inicial avançada dels peons que el moviment doble inicial no està permès, tot i que la distància entre oponents és la mateixa que en la variant de Da Vasa, que sí ho permetia.

Les noves peces que s'introdueixen són el Visir (Pegàs de C'escacs), la Màquina de Guerra (Drac de C'escacs) i el Duc, que combina tots els moviments sense repetició: sis ortogonals, sis diagonals i dotze com el cavall (és a dir, sumant els moviments del Rei i els del Cavall). Són peces molt potents totes tres; afegint tres peons, l'alfil i aquestes tres noves peces queda un ràtio del 46/127 = 0.36, un hexaquer força omplert (lleugerament superior a C'escacs).

La meva opinió és que el camí per millorar la variant de Da Vasa el va indicar Brusky. Derick Peterson introdueix un escaquer regular, un punt que encara escapa a la variant de Brusky, però ignora les millores de Brusky, i presenta una variant de gran escacs, quan queda encara el bloqueig del peons pendent de resoldre en les variants amb orientació punxeguda dels hexcacs.

En C'escacs es van fer proves amb la peça del Duc (en les proves se li va anomenar Lleó), però resultava lenta pel gran hexcaquer, i molt potent per incorporar-la.

Variants multijugador.

Existeixen també algunes variants per a tres jugadors que clamen ser escacs hexagonals. Però, a més de recordar que el terme no s'hauria de fer servir de manera tan grollera, la intervenció de la diplomàcia entre els jugadors fa que parlem d'una altra mena de joc, i potser la classificació com a escacs és comparable amb el Xaturaji, on tot i la participació de l'atzar, els quatre jugadors hi juguen per parelles, equilibrant així la intervenció de la diplomàcia. En la meva opinió, no poden qualificar-se d'escacs jocs per a més de dos jugadors, tot i que hagin estat inspirats en els escacs.

Un cas que recentment va tenir certa popularitat, van ser els Escacs de Jacek Filek. Filek, de nacionalitat Polaca, ha comercialitzat dues versions de tauler per als seus escacs de tres jugadors. Per dubtes en el moviment del cavall es pot consultar el blog d'e 'Humbert Sanz i Vaqué.

Existeixen en Xina diversos jocs multijugador derivats dels escacs:

• Qiguo Xiangxi (七國象棋), El joc dels Set Reignes, un joc per set jugadors inspirat en els escacs, tot i que també poden jugar-ne menys. En aquest joc, demanar ajut a un dels contrincants que no sigui part de la pròpia aliança, requereix que el jugador es prengui un got de licor. El joc data del segle XI, i va ser dissenyat pel ministre imperial i historiador Sima Guang per recordar els Set regnes combatents (403-221 AC).
• Sanguo Qi (三國棋), El joc dels Tres Regnes, és per a tres jugadors i va ser dissenyat per recordar el periode dels Tres Regnes (221–264).
• Sanyou Qi (三友棋), El joc dels Tres Amics és una variant de l'anterior, i molt similar.

Els dos últims, tot i no ser tessel·lats per hexàgons, l'escaquer té forma hexagonal per repartir-lo convenientment entre els tres jugadors, de manera semblant al de Jacek Filek.

Escacs de les quatre estacions

Els Escacs de les quatre estacions (Acedrex de los quatros tiempos) són uns escacs per a quatre jugadors, descrit en El Llibre dels Jocs, d'Alfons X de Castella. Els jugadors han d'anar derrotant als altres, retirant-se llavors les seves fitxes, fins quedar un guanyador. També es podia jugar asistit amb daus, de manera semblant al Xaturaji.

Diplomat

Diplomat (Valeriy Trubitsyn, 1997), es una variació d'Hexofen, uns escacs que es jugen en un escaquer hexagonal de 91 hexcacs, per convertir-lo en un joc per a tres jugadors. L'estranya numeració de l'hexcaquer ara sí té sentit, i sembla d'utilitat. Cadascú dels tres jugadors incorpora: Rei, Dama, quatre Torres, tres Cavalls, tres Alfils, però només vuit peons (Hexofen fa servir onze). En total sixanta peces, vint de cada jugador, en un hexcaquer de 91 hexcacs.

En aquest joc de tres jugadors si resulta especialment útil el sistema de coordenades que presenta Trubitsyn, doncs la posició inicial de tots tres jugadors és perfectament simètrica en aquesta notació:

• Blanc: K-a55, Q-a54, R-a35, R-a53, R-a42, R-a52, N-a34, N-a33, N-a32, B-a45, B-a44, B-a43. Peons: a25, a24, a23, a22, a21, a31, a41, a51.
• Negre: K-c55, Q-c54, R-c35, R-c53, R-c42, R-c52, N-c34, N-c33, N-c32, B-c45, B-c44, B-c43. Peons: c25, c24, c23, c22, c21, c31, c41, c51.
• Color: K-e55, Q-e54, R-e35, R-e53, R-e42, R-e52, N-e34, N-e33, N-e32, B-e45, B-e44, B-e43. Peons: e25, e24, e23, e22, e21, e31, e41, e51.

Els peons ara incorporen els tres moviments ortogonals endavant (com en C'escacs), i quatre moviments de captura en moviment diagonal, dos endavant i dos laterals. El primer moviment dels peons es permet que sigui doble, i la promoció es dona en els quatre hexcacs dels dos vertexos rivals: 45, 44, 55, 54; en total, vuit diferents escacs de promoció per a cada jugador.

En Diplomat l'objectiu de fer mat als reis dels oponents, i s'estableixen els diferents resultats possibles:

• 0.66 punts per a cada jugador, quan tots tres fan taules globalment.
• 1 punt per a tots dos jugadors qui fan taules, però han guanyat en aliança al tercer jugador.
• 0.66 punts per al jugador qui fa taules amb qui ha fet mat al tercer jugador.
• 1.33 punts per al jugador qui fa taules després d'haver fet mat al tercer jugador.
• 2 quan un jugador guanya als altres dos.

Una vegada derrotat un jugador, les peces queden immòbils en els hexcacs on havien quedat, però el joc deixa també oberta la variant on les peces del jugador derrotat queden propietat del jugador guanyador, com ho fa el Sanguo Qi (三國棋).

Obviament, el primer problema serà considerar si el primer jugador que perd ha estat derrotat només per un dels jugadors o per tots dos, tant per repartir els punts, com per prendre posessió de les seves peces en la variant proposta. Els pactes diplomàtics són part del joc, i poden establir-se estratègies comuns passant-se els jugadors papers amb notes: correus diplomàtics amb diferents graus d'aliança. Potser aquestes notes poden fer-se servir com a prova d'aliança per resoldre les casuístiques de conflicte en derrotar al tercer jugador, en tot cas, abans d'enfrontar-se entre ells per finalitzar el joc.

Les tàctiques per a un joc tripartit les enumera Trubitsyn:

1. Mantenir l'equilibri de força; caldrà ajudar a l'oponent més feble, fins i tot en contra dels recents acords.
2. Crear una coalició confiable.
3. Destruir les coalicions entre els altres dos jugadors.
4. Deixar la batalla decisiva als altres dos jugadors, i que es desgastin.
5. Diplomàcia sofisticada, amb veritables metes que no ha de ser revellada.
6. Els contractes no són inviolables; els acords generalment són a curt termini, perquè quant més gran és el nivell d'acord, més estricte ha de ser el control de compliment.
7. Cal ser flexible i descartar qualsevol dogma; no és un joc cooperatiu, sinò un conflicte competitiu, on sorgeix el joc més cruel.
8. Seguir el joc més fiable:
   • Esforçar-se per destruir la cooperació entre els rivals, i la formació de una coalició entre ells.
   • Conèixer i aplicar aquestes regles de lluita tripartita, i apliar-les amb el coneixement que un mateix amb el temps adquireix.

Omega Chess

A l'any 2008 adquirí un Omega Chess, una variant comercial dels escacs (llavors complicat d'aconseguir a Espanya) que es juga en un escaquer de 10x10 i quatre escacs addicionals en les cantonades. Incorpora dues noves peces: el Bruixot i el Campió.

És una variant aconsellable, si algú té interés per les variants d'escacs que introdueixen noves peces, tot i que, és clar, és preferible iniciar-se amb els Escacs de Capablanca, però, si tenim el tauler, omega chess és interessant com a següent opció, si no ens atrevim amb els escacs de Gliński, que tenen l'inconvenient de requerir un tauler hexagonal.

Es mostren un parell de jocs reals en el lloc web, entre ells una partida de Judit Polgár, quan va participar en un torneig de demostració d'Omega Chess.

He incorporat l'apartat d'Omega Chess principalment perquè incorpora una peça anomenada Campió, i varem fer algunes partides de C'escacs adaptant aquesta peça als moviments hexagonals quan miravem de perfeccionar el joc, doncs en aquell moment es feia servir el Príncep, una peça que corresponia a la coneguda com a Home, però fins i tot s'havia discutit l'opció d'incorporar-li Regalia, i per això el nom. També varem fer proves incorporant al Príncep el salt de cavall (Duc, li anomena llavors el Grand Hexachess), que en C'escacs el varem anomenar Lleó, però finalment ens varem adonar que no era el camí correcte, com, efectivament, ens va advertir McCooey. Començaren llavors les proves amb el Campió hexagonal, però resultaren enutjoses pels salts diagonals en l'hexcaquer, i, possiblement perquè no érem molt versats en l'Omega Chess, ens era de poca utilitat. Així va néixer la idea dels Almogàvers, amb uns moviments inspirats en el Campió d'Omega Chess, però simplificats, i en el tauler hexagonal. També aquesta idea quedà descartada, i les diferents proves, juntament amb un acurat anàlisi de les necesitats del joc, varen permetre, finalment, inspirar la nova peça en el moviment d'una peça existent en els escacs asiàtics: l'Elefant.

Escacs d'Alícia

Aquests escacs, inventats per V.R. Parton, un inventor de múltiples variants dels escacs, moltes d'elles molt interessants, i sovint inspirades en les històries de Lewis Carroll. La variant dels Escacs d'Alícia és molt popular, doncs fa el joc ple de sorpreses i errors divertits.

Escacs tridimensionals

Aquesta categoria es va inagurar ja en 1851 amb el Kubikschach (escacs cúbics). En 1907 Ferdinand Maack ho va perfeccionar, inventant els Raumschach, els escacs espacials alemanys.

Posteriorment ha hagut diverses propostes d'escacs tridimensionals, fins i tot de dimensions més altes, però no ha estat una variant d'èxit.

Dragonchess

Dragonchess
Visió del tauler de terra.
Thanks to: Zac Dortch, CC BY-SA

Bé, si volem uns escacs de fantasia, potser perquè volem fer realitat el terme escacs de fades, potser perquè som fanàtics dels coneguts jocs D&D (Dungeons & Dragons, Dragons i Masmorres), o potser perquè des de Star Trek hem pensat que era una bona ideia això dels escacs en tres dimensions, llavors Dragonchess són realment uns escacs fantastics interessants. Es juguen amb figures de fantasia, en un tauler de tres dimensions: cel, terra i inframón. Són uns escacs dissenyats pel mateix Gary Gygax, dissenyador del joc de rol D&D, i les regles les podem trobar a les Chess Variant Pages.

Star Trek

Si parlem d'escacs tridimensionals, hom pensarà en els escacs d'Star Trek. En realitat la importància d'aquesta variant és, sobretot, per la seva fama deguda a l'aparició en la serie, i el joc és senzillament una reproducció d'allò que allà s'hi veu (merament era atrezzo). Les instruccions per construir el tauler es publicaren en el Star Fleet Technical Manual, i més tard aparegueren les regles. Les regles impresses es poden adquirir en el lloc web d'Andrew Bartmess, on també es pot consultar la versió resumida. Aquests escacs, per la popularitat de la seva imatge, fins i tot s'hi poden trobar comercialment.

S'ha de reconeixer que el disseny facilita l'accés a els diferents nivells, un problema que en el Dragonchess, tot i que no he tingut el plaer de jugar, ni coneixo ningú que n'hagi jugat, no sembla estar del tot resolt... però probablement avuí dia serà possible sense l'existència d'un tauler físic, fent servir ordinadors i pantalles per mostrar el joc i les jugades, fins i tot, per a jocs molt complexos, amb recomanació per l'ordinador del que sembli la millor jugada.

Més de 1_400 variants d'escacs

Són moltes, moltísimes, les variants dels escacs, i The Classified Encyclopedia of Chess Variants _{[ISBN: 978-0955516801]} de David B. Pritchard, hi descriu més de 1.400. També, si ens interessen les variants històriques i de diferents indrets del món, el llibre A World of Chess _{[ISBN:978-0786494279]} de Jean-Louis Cazaux és molt recomenable. Només unes poques variants apareixen en la Viquipèdia, però si volem indagar alguna variant, cal esmentar el lloc Chess Variant Pages, i també, com a referència ràpida, el lloc web The Concise Guide of Chess Variants.