Referents històrics

Dibuix: Shirley, via Wikimedia Commons

Aquest apartat no vol ser, ni de lluny, un relat de la història dels escacs, quedant fora, per exemple, les variants més orientals que personalment desconec. La intenció és deixar constància de tots els referents històrics que, d'una o una altra manera, han tingut alguna mena d'influència en el disseny de C'escacs, acompanyant-los amb algunes dades històriques addicionals, si més no, interessants.

Escacs primitius

L'origen dels escacs és desconegut, però en general hom considera que el joc del Xaturanga en la Índia, mencionat en el Mahābhārata, sigui el precursor més antic. N'hi ha constància que es jugà al Xaturanga des de el segle VI.

Xaturanga

Xaturanga és un joc amb origens en l'imperi Gupta, i vindria a significar quatre exèrcits (literalment, que té quatre membres), sent hasty-ashwa-ratha-padatam (elefants-cavalls-carros-infants) la formació clàssica dels exèrcits a la Índia, tal com es descriu l'Akshauhini en el Mahabharata. És cert que també es pot argumentar en contra que en el segle VI aquesta formació ja era obsoleta, però hom pot respondre que això pot confirmar un origen encara més antic del joc, i remuntar-se a la l'època de la dinastia Nanda i Alexandre el Gran. En un tauler de vuit per vuit caselles d'un mateix color, trobem les peces: Pedàti (Soldat o Peó), Ratha (Carro o Torre), Ashva (Cavall o Cavaller) i el Rajah (Rajà o Rei), totes elles amb els mateixos moviments i posicions en el tauler que els seus equivalents moderns, amb la salvetat que els peons no tenien el moviment doble inicial. Tanmateix no s'havien definit encara els moviments de l'Alfil i la Dama, però n'hi havia unes altres peces en el seu lloc: El Mantri (Conseller), també anomenat Senapati (General), es posicionava en el lloc de la Dama, al costat del Rajà, i movia un únic quadrat en diagonal en qualsevol direcció. El Gaja, també anomenat Hastin (Elefant) es posicionava en les actuals posicions dels alfils.

a8 b8 c8 d8 e8 f8 g8 h8
a7 b7 c7 d7 e7 f7 g7 h7
a6 b6 c6 d6 e6 f6 g6 h6
a5 b5 c5 d5 e5 f5 g5 h5
a4 b4 c4 d4 e4 f4 g4 h4
a3 b3 c3 d3 e3 f3 g3 h3
a2 b2 c2 d2 e2 f2 g2 h2
a1 b1 c1 d1 e1 f1 g1 h1
Posicions inicials en el Xaturanga.

Les regles exactes del joc no s'han conservat, però no existia l'enroc. Segons l'historiador dels escacs John Gollon va descriure en 1968, el Rajà, si no havia estat amenaçat, podia fer un únic moviment de cavall; aquest moviment de vegades s'anomena enroc indi. També va descriure com les posicions inicials de les fitxes diferien de l'actual, perquè el Rajà es posicionava en el taulell a la dreta de cada jugador, no quedant així els Rajàs de tots dos oponents enfrontats. El Mantri no tenia moviment per tot el tauler, només pel que en un escaquer modern serien els escacs blancs; és el que es diu debilitat de color.

És a dir, que en un escaquer modern tots dos jugadors tindrien el Rajà en un escac negre, i els Mantri en escacs blancs, de tal manera que el Mantri d'un jugador es podria enfrontar al de l'altre. El posicionament dels dos Rajàs enfrontats és possible que fos una evolució, doncs així era en el Xatranj que coneixem de l'era musulmana, repartint l'aventatge del Mantri en uns escacs per a un jugador, i en els altres per a l'altre.

Sembla que existia la definició d'una primera fase del joc on els jugadors situaven les seves peces en formacions anomenades Vyūha, per analogia militar, com les recomenades pel mestre indi Chanakya, filòsof i conseller del primer emperador de l'Imperi Màuria. Aquestes obertures primitives podrien haver estat semblants a les definides posteriorment pel Xatranj de l'era musulmana. Les referències en el Xaturanga al segle IV AC són, doncs, persistents, tot i no haver proves de la existència del joc anteriors al segle VI DC, com vuit-cents anys després de les formacions militars que fa referència el joc. Potser només és el record d'altres temps representat molts segles després en un joc, però hom està d'acord que en el Xiangqi (象棋 – escacs xinesos) es representa una batalla del final del segle III AC, uns fets històrics cohetanis a Imperi Màuria, però fins i tot més pròxims a la dinastia Nanda que a les posteriors proves físiques de la existència del joc.

Els dubtes més grans referents a les regles d'aquest joc potser són les referents als moviments del Gaja (Elefant). Es consideren fonamentalment dues alternatives: Bé podia moure dos quadrats en qualsevol direcció diagonal, saltant el quadrat que travessa, o bé, una única casella en diagonal, incorporant a més un moviment ortogonal endavant, representant els moviments les quatre potes i la trompa d'un elefant. La primera opció queda avalada pels moviments definits posteriorment en el Xatranj, així com el Baixell en el Xaturaji. La segona opció coincidiria amb l'elefant dels escacs orientals, com els escacs birmans (Sittuyinစစ်တုရင်), el moviment del noble (khon) dels escacs tailandesos (makrukหมากรุก), del guarda (koul) dels escacs cambodjans (Ouk chaktrangអុកចត្រង្) i del general de plata (銀) del shogi (将棋) japonès. Aquest moviment, una casella en diagonal o bé un moviment endavant, el descriu Al Biruní al voltant de l'any 1030, en el seu llibre Índia.

Les variants d'escac birmana, thai, i cambodjana, actualment s'han fusionat en el que es coneix com ASEAN Chess (Association of Southeast Asian Nations).

Moviment de l'elefant en els escacs birmans (Sittuyin)
Moviment de l'elefant en els escacs birmans (Sittuyin)
Thanks to:
Boedawgyi, CC BY-SA 3.0
via Wikimedia Commons

Tampoc n'hi ha seguretat del moviment del Ratha (Carro); Tot i que hom pensa que el moviment correspon exàctament amb el moviment de la moderna Torre, també s'ha descrit la possibilitat que el moviment estiguès limitat a moviments de dues caselles, com un Dabbābah (torre d'asedi) que salta dues caselles en ortogonal, quedant llavors limitats els seus moviments a un conjunt de caselles (debilitat de color). Cal diferenciar doncs, si la tesi és que podia fer moviments d'un o dos escacs, o només un moviment de dos escacs, perquè si això fos així, els moviments del Ratha (Carro) de la esquerra quedarien limitats a un conjunt d'escacs (avuí dia els negres), i el Ratha (Carro) dret a l'altre conjunt disjunt (avuí dia els blancs); és a dir, incorporarien debilitat de color, un posicionalt en negre i l'altre en blanc.

En la variant índia dels escacs moderns, que encara compta amb algun record en el seu país, la Torre és l'Elefant, representant així per l'Elefant una potència fins i tot superior al Cavall, i feia servir el Camell com a representació del nostre Alfil. En la meva opinió, quan es considera el moviment del Gaja (Elefant), aquest hauria de ser un argument a tenir en compte. Si no tenia el Gaja (Elefant) debilitat de color, tampoc és probable que ho tinguès el Ratha (Carro), quedant així la debilitat de color com a una característica del Mantri.

També és molt cert que fora possible que el Xaturanga evolucionés, existint més d'una versió o variants per zones, i l'èxit i la estandarització del Xatranj en el proper món islàmic podia ser vist com a una variant més. Així, amb la reputació d'origen persa del Xatranj, probablement fou qui deixà el Xaturanga oblidat; l'época islàmica de la Índia començà amb les primeres colònies en el segle VIII i soldanats a partir del segle X, però la important era mogola no començà fins el segle XVI, i des del segle XVII ja va quedar palessa la influència en la Índia dels escacs occidentals.

Xaturaji

a8 b8 c8 d8 e8 f8 g8 h8
a7 b7 c7 d7 e7 f7 g7 h7
a6 b6 c6 d6 e6 f6 g6 h6
a5 b5 c5 d5 e5 f5 g5 h5
a4 b4 c4 d4 e4 f4 g4 h4
a3 b3 c3 d3 e3 f3 g3 h3
a2 b2 c2 d2 e2 f2 g2 h2
a1 b1 c1 d1 e1 f1 g1 h1
Posició inicial del Xaturaji;
els aliats es posicionen en cantonades oposades.

El Xaturaji va ser una evolució del Xaturanga en la mateixa Índia, donant lloc a un joc per a quatre persones d'estratègia i atzar: dos daus de quatre cares determinen les dues peces que ha de moure cada jugador, perquè es fan dos moviments cada vegada. Tot i que s'havia considerat un joc anterior al Xaturanga, i probable origen d'aquest, avuí dia hom accepta que és a l'inversa.

Mentre Xaturanga significaria quatre armades: infanteria, cavalleria, carros i elefants, Xaturaji vol dir quatre rajàs, una forma de dir quatre jugadors. Els jocs amb més de dos jugadors tenen tendència a degenerar, perdent el component estratègic per prevaldre la diplomàcia entre els jugadors, desequilibrant el joc. Però recordem que el Xaturaji és un joc amb un gran component d'atzar, i, a més a més, en el Xaturaji sembla que els jugadors formen dues parelles, jugant una parella vers l'altra. En qualsevol cas, pot ser un joc inspirat en els escacs i amb certes connexions, però no poden considerar-se uns escacs, com podriem dir del Xaturanga o d'altres variants que citarem aquí.

L'objectiu no és el Rajà enemic, que és una peça més del tauler, sinò fer punts capturant peces; la excepció és la regla que dona la partida guanyada al jugador que captura els Rajàs dels altres tres jugadors, obtenint els punts equivalents a les tres armades senceres.

Una peça curiosa que incorpora el Xaturaji és el Nauca (Baixell), que mou (salta) dos quadrats en qualsevol direcció en diagonal; això limita les caselles on pot arribar a la vuitena part del tauler, quedant les caselles distribuïdes entre els quatre jugadors de manera que és impossible que el Baixell d'un jugador coincideixi (capturi) el d'un altre jugador. Sembla que aquest seria un argument que contradiu l'afirmació que fossin els mateixos moviments del Gaja (elefant) en el Xarutanga, doncs veiem com el comportament era ben conegut; a més, la peça en el Xaturaji no es diu Gaja, sino que pren el nom de Baixell, reservant el nom de Gaja per una peça que mou igual que la Torre dels nostres moderns escacs occidentals.

Xatranj

El Xatranj va ser la evolució del Xaturanga a Persia, i des de allà arribà al mon àrab cap a l'any 530, cent anys abans de la conquesta musulmana de Persia. Es troba documentat mitjançant referències en àrab del periode medieval, i es desconeix si, com asegura la documentació àrab, coincideix exàctament amb la versió que es jugava a Persia, perquè la documentació persa existent és insuficient per asseverar-ho. En aquest joc encara totes les caselles són d'un mateix color. Les peces eren:

a5 b5 c5 d5 e5
a4 b4 c4 d4 e4
a3 b3 c3 d3 e3
a2 b2 c2 d2 e2
a1 b1 c1 d1 e1
Els moviments de les peces del Xatranj era complementari, si s'exclouen el Shah (Rei) i el Sarbaz (Peó).

El Firz va ser conegut en Catalunya com Alfersa, però militarment s'hauria de conceptualitzar com el senyaler (comes spatariorum o alferes), aquell que duu la banderola o estendard, cap de la guardia reial. Observar que el Firz mou en diagonal, i per tant avuí dia diriem que era una peça amb debilitat de color, si el Xatranj fes servir els padrons moderns d'escaquer en blanc i negre. Es dona el cas, pel posicionament inicial de les peces, que el Firz d'un jugador mai podria capturar el de l'altre, una situació que encara reflectiren els versos de l'Escacs d'amor per la Dama dels escacs moderns.

També el Fil movia en diagonal i era una peça amb debilitat de color, parlant en termes dels padrons moderns d'escaquer en blanc i negre. Però no només això; era una peça encara més limitada, perquè només podia abastar la quarta part dels escacs dels que correspondria per a un dels colors, pel fet que movia (en realitat, saltava) només pels escacs de les fileres senars de columnes senars. És a dir, el Fil era una peça que només podia abastar la vuitena part dels escacs, amb un valor útil no gaire més gran d'un Peó.

En el Xatranj es definiren problemes per a resoldre (mansūbāt), i també posicions d'obertura, on, tot i no indicar la manera d'arribar-hi, s'estudiaven les diferents aventatges i moviments des de la posició, que els jugadors trataven d'imitar. També es van estimar la valoració de les peces, calculades simbólicament en Dírhams (darāhim). També es van establir categories entre els jugadors d'escacs, i l'aventatge que havia de concedir un jugador d'una categoria superior quan jugava amb un de categoria inferior. Els grans jugadors eren famosos en la cort, i els seus noms han arribat fins els nostres dies.

Actualment existeixen els escacs etíops (Senterej) que es juguen tradicionalment en Etiopia i Eritrea. Aquests escacs conserven tots els moviments del Xatranj, tot i que es caracteritzen per uns moviments inicials de les peces que fan els jugadors, indeterminats en número i no necessàriament alternats, moviments que acaben amb la primera captura. Es valora el sentit artístic del joc, considerant més respectable el mat fet amb l'Alfersa o amb un Elefant (Fil), i encara més admirable si el fa un Peó; el mat amb un Cavall o una Torre es consideren poc artístics.

Xatranj, en l'àrab ash-shatranj, afegint l'article a la paraula persa, en castellà va evolucionar com ajedrez. De la mateixa manera, la paraula Shah, en llatí vulgar va donar lloc a la paraula scaccus, i finalment es va transformar en la paraula escacs, potser amb influència del mot germànic skak (botí, robatori) llatinitzat com a scachus. També Shah va donar lloc a les paraules xec, xaque en castellà (posteriorment jaque), així com chess i check en anglès. El nom de l'elefant (Fil) s'ha preservat en el català com Alfil, però també en castellà, italià, turc i persa; en rus es fa servir directament la paraula слон (elefant). A més, el nom de Ferz s'ha preservat en rus (Ферзь) per a la Dama, i com a vezér en húngar.

Versus de scachis: Inici dels escacs occidentals

La referència als escacs en occident més antiga coneguda és el poema en llatí Versus de scachis, datat al voltant de l'any 1000. El precedent de l'Alfil rebia el nom de Comescompany– o Curvustorçat–, i els seus moviments es limitaven a saltar dues caselles en diagonal, com el Fil del Xatranj. La paraula Ferz, transcrita en llatí com a Ferzia, Fierze en francès medieval, va dur a Vierge (Verge), i apareix llavors en llatí el nom de Regina, present en aquest poema, molt abans de ser modificats els seus moviments. També apareix en aquest poema el caràcter bicolor de l'escaquer per primera vegada, tot i que aquesta característica no es va generalitzar fins dos-cents anys després.

La figura de la Dama en aquesta època encara tenia els moviments de l'Alfersa, una única casella en diagonal. El canvi de nom sembla que va ser progressiu, i en El Llibre dels Jocs d'Alfons X, encara es fa servir en nom d'Alfersa.

El tauler de l'època generalment encara tenia totes les caselles d'un únic color, i així va ser fins finals del segle XII. En el començament del segle XIII ja trobem generalitzats els escaquers de dos colors.

Certament, encara ens trobem més a prop del Xatranj que dels escacs moderns occidentals, però en l'occident catòlic comença a diferenciar-se per les casselles de dos colors, i l'adopció del nom de Dama / Reina per referir-se a l'Alfersa. També es comencen a pensar alternatives a l'elefant (Fil), doncs els elefants de guerra no eren una realitat en l'occident medieval. Però no serà fins el segle XIII que apareix una peça amb els moviments del modern Alfil en els Escacs del Missatger – Courier Chess.

El llibre dels jocs: Alfons X de Castella

Grande Acedrex
Imatge del Grande Acedrex del llibre dels jocs.
http://www.chessvariants.com
via Wikimedia Commons
Posició inicial del Grande Acedrex
Posició inicial de les peces del Grande Acedrex.
Ente X, CC BY-SA 3.0
via Wikimedia Commons

El llibre dels escacs, daus i taules d'Alfons X de Castella descriu les regles i s'inclouen 103 problemes, dels quals 89 apareixen en altres tractats d'origen àrab. Es va escriure entre el 1252 i el 1284, i en la primera part descriu els escacs, en la segona els daus, i en la tercera les taules (blackgamon).

És un tractat amb una recopilació d'informació particularment rellevant, doncs en aquesta data es generalitzen els escaquers amb escacs de dos diferents colors, i les peces d'escacs comencen a prendre el nom i la forma actuals, tot i que l'Alfil i la Dama no tenien encara els seus moviments moderns.

També són notables els escacs medievals Grande Acedrex que refereix el llibre, on juguen un escaquer format per 12x12 escacs, dotze Peons, un Aanca, dos Cocodrils, dues Jirafes, dos Unicornis (Rinoceronts), dos Lleons i dues Torres amb el Rei. L'Aanca era un au mitològica semblant a un Roc, però sovint es tradueix com a Griu per facilitar la comprensió.

He de reconèixer que de petit em meravellaven uns escacs que podien tenir cocodrils, unicornis o lleons... tot i que no els trobava del tot adequats en el context d'un joc de batalles medievals.

És força important en els Grande Acedrex el moviment definit per al Rei, que en el seu primer moviment podia fer un salt de dues casselles en qualsevol direcció, tan en ortogonal, com en diagonal. Aquest moviment del Rei es desconeix quan exàctament es va començar a incoporar a les regles del joc d'escacs, però va ser l'inici de l'actual moviment de l'enroc.

També apareix el Cocodil, amb el moviment de l'Alfil modern, però veurem que els Escacs del Missatger són anteriors.

Tots els escaquers del El llibre dels escacs, daus i taules eren escaquers en dos colors, com ja era habitual els escaquers europeus d'aquest segle. El Concili de París de 1212 comdemnà el joc dels escacs, doncs eren freqüents les apostes, i la prohibició va ser reafirmada pels reis de Polònia i França, però no va tenir gaire efecte pràctic, com ho prova aquest tractat que va encarregar Alfons X, o el tauler d'escacs de Lluís IX de França, que conserva el museu del Louvre.

Frai Jacobus de Cessolis

Frai Jacobus de Cessolis
Frai Jacobus de Cessolis.
Thanks to: Caxton
via Wikimedia Commons

Jacobus de Cessolis fou un frare dominic que visqué a final del segle XIII i començament del XIV. A voltants de l'any 1300 va escriure en llatí el Liber de moribus hominum et officiis nobilium super ludo scacchorum (Llibre dels costums dels homes i dels deures dels nobles o del Llibre d'escacs), conegut com a Ludus scacchorumJoc d'escacs–. El llibre va traduir-se a molts idiomes, i la primera edició impresa es va publicar el 1473 a Utrecht. En català es conservaren cinc manuscrits (Barcelona, Girona, Sant Cugat del Vallès, Madrid, i Roma). Tot el llibre està impregnat de l'analogia entre els escacs i la societat medieval, atès que al segle XIV, ja estava molt assentada la metàfora dels escacs com a reflex de la vida, i de la societat. Cal tenir en compte que la societat medieval tenia un fort sentit guerrer.

A més d'aspectes socials, on cal considerar que els escacs principalment eren un joc per als nobles, el llibre destaca per deixar constància del doble moviment inicial per als Peons, el Rei i la Dama. En el cas dels Peons, encara es conserva; en el cas del Rei, el moviment més tard va donar lloc a l'enroc; i en el cas de la Dama va deixar de tenir sentit en definir-se els seus nous moviments, en comptes dels moviments d'Alfersa, nom occidental pel Ferz del Xatranj.

Xatranj Al-Kabir: escacs de Tamerlà

Escacs de Tamerlà
Posició inicial dels escacs de Tamerlà.
public-domain-photos.com
via Wikimedia Commons

Posteriorment, durant el segle XIV, en el imperi Timúrida (dinastia musulmana d'origen turcomongol amb capital a Samarcanda), s'inventaren els escacs de Tamerlà, que potser d'una manera més adequada hauriem d'anomenar Xatranj de Tamerlà, una variant més gran que el Xatranj; aquests escacs s'anomenaven Xatranj Kamil (escacs perfectes) o Xatranj Al-Kabir (escacs grans). Tenien 110 caselles (10x11) i dues d'addicionals anomenades ciutadelles; en total 112. A més de les peces que es feien servir en el Xatranj, incorporava de noves: dos espies, dues jirafes, dos dabbābah i un visir (que podem entendre com a conseller o ministre); el moviment del Visir era d'un escac en ortogonal: davant, darrera, esquerra, o dreta.

En els escacs de Tamerlà, de la mateixa manera que en altres variants històriques dels escacs, cada peó, quan arriba a l'última línia, promociona a la peça de la columna. Això crea la paradoxa de determinar en quina fitxa es promociona en arribar un peó a la última fila de la columna del rei, i així es defineix una nova peça, el Príncep, amb els mateixos moviments que el Shah (rei). Quan un jugador incorpora un Príncep, si llavors es captura el seu Rei, la partida no acaba, sinò que el príncep automàticament promociona a Rei.

La tradició d'aquests escacs va donar lloc a uns altres grans escacs – shatranj al-kabir –: Els Grans Escacs Turcs. En una data desconeguda, es jugaven en un tauler de 13 x 13 caselles, i incorporaven com a peces diferents bèsties, però l'única amb un moviment diferent dels existents en els Escacs de Tamerlà era el Rinoceront, amb moviments que coincidien amb l'Unicorn del Grande Acedrex d'Alfons X de Castella.

És destacable indicar que, a diferència de la tendència en els escacs europeus, que des del segle XIII ja incorporaven casselles de dos colors, tant el tauler del Xatranj de Tamerlà, com els Grans Escacs Turcs segueixen sense diferenciar les casselles fent servir dos colors.

Escacs del missatger – Kurierspiel: L'alfil modern

Die Schachpartie – el joc dels escacs, Lucas van Leyden
Die Schachpartie – el joc dels escacs, Lucas van Leyden (1494–1533)
via Wikimedia Commons

Els Escacs del missatger –Courier Chess– introdueixen els moviments moderns de l'Alfil. Les versions que es coneixen, d'inici del segle XIII, ja presenten un escaquer amb escacs blancs i negres. No va ser fins ja avançada la segona meitat del segle XV que el missatger va ser incorporat als escacs, amb la introducció dels moviments de l'Alfil modern. Independenment, també en el segle XIII, el Shogi japonés va incoporar una peça amb aquests moviments. A final del segle XIII trobem el Cocodril en El Llibre dels Jocs d'Alfons X, amb els mateixos moviments.

La primera referència data de 1202, en un romanç artúric de Wirnt von Gravenberg, anterior a El llibre dels escacs, daus i taules d'Alfons X de Castella, i als Escacs de Tamerlà. Posteriorment Heinrich von Beringen esmenta el Courier Chess com a una millora dels escacs, en el poema Schachbuch, de l'any 1300. En aquest poema es referia clarament als moviments incorporats per l'alfil, en forma de una nova peça anomenada Missatger – Kurier – o també anomenat el corredor – Läufer –.

El joc encara mantenia el primitiu alfil medieval (salt de dos espais diagonalment, schütze –caçador o arquer–), i la reina medieval (només moviment diagonal d'un espai). A més incorporava dues altres peces: El schleich –furtiu o bufó–, que mou una cassella ortogonalment, de la mateixa manera que el visir en els escacs de Tamerlà; i el Rath o Mann, que mou de la mateixa manera que el rei, però sense regalia.

En 1337 Kunrat von Ammenhausen descriu una partida en Constança. És en 1508 que Lucas van Leyden pinta el quadre Die Schachpartie – el joc dels escacs –, i en 1616 Gustav Selenus descriu detalladament les regles del joc.

Fins començament del segle XIX n'hi ha constància d'aquest joc, aproximadament una durada de sis-cents anys: des de l'època dels escacs medievals, arribant fins una llarga convivència amb els escacs ortodoxos.

Escacs ortodoxos

Amb aquest nom ens referim als escacs tradicionals, els escacs occidentals de l'actualitat: Joc per a dos jugadors, en un escaquer de vuit per vuit escacs quadrats, de color alternativament blanc i negre (un color clar i un altre fosc), on cada jugador te vuit peons, dues torres, dos cavalls, dos alfils, una dama i el rei.

En The Oxford Companion to Chess es citen 700 obertures, amb fins a 1.327 variacions amb nom. Les partides generalment s'inicien dins del llibre, es a dir, fent servir obertures conegudes, i tot jugador d'escacs ha de ser coneixedor de les obertures, si més no, de les més bàsiques, si no vol caure en desaventatge des del començament.

El joc, una vegada establertes les regles en el segle XV, podriem diferenciar que s'ha desenvolupat en quatre etapes diferents de la història. En l'actualitat les màquines han superat l'home, i potser és aquest un dels motius pels que l'interés per al joc ha decaigut molt, i ja no és freqüent veure jugar a escacs fora dels locals específics de les agrupacions d'aficionats; cada vegada és més extrany veure jugar a escacs en cafès, bars i pubs, una imatge que s'havia iniciat en la era romàntica i havia estat natural i freqüent fins molt avançada la segona mitad el segle XX. La modalitat dels escacs per correu, que permetia als jugadors la consulta de qualsevol material o publicació, ha anat perdent sentit en tant les màquines han pres protagonisme.

I - Establiment del joc modern (1474 a 1749)

Escacs d'amor (1474)

El poema valencià Escacs d'amor de 1474 és la referència més antiga que es conserva de les regles modernes dels escacs ortodoxos. En aquest poema apareixen per primera vegada totes les regles dels escacs moderns, incolent captures al pas i moviments de totes les peces, amb la Dama descrita per primera vegada amb els seus moviments moderns. També descriu les mateixes limitacions per a fer l'enroc dels escacs moderns, quan descriu les limitacions per fer el salt del Rei, un moviment de salt de dues casselles que podia fer el Rei en el seu primer moviment, que evolucionà donant lloc a l'enroc, tot i que ambdòs moviments varen conviure durant molt de temps. L'enroc fou, junt amb la promoció dels peons, una de les dues regles més darrerenques dels escacs, doncs no va quedar completament fixat fins mitjans del segle XVII. La península va ser un dels darrers llocs on es va começar a fer servir, potser perquè ja es varen fixar les regles del salt del Rei, conegudes tant en el poema Escacs d'amor, com en la publicació de Ramirez de Lucena. Aquestes regles priemerenques prohibien al Rei saltar altres peces en el moviment, de manera que l'enroc fet manualment en dos moviments no era possible.

Tot i això, trobem algunes regles relatives a la Dama que no s'apliquen avui dia, potser els únics punts discordants amb els escacs moderns:

  • No es pot tenir més d'una dama a l'escaquer (estrofa LVII).
  • Les dames no poden capturar-se una a l'altra (estrofa LX).
  • Si es perd la dama, es perd la partida (estrofa LXIII).

Cal anotar que la regla de no permetre a un jugador tenir més d'una Reina era habitual en la època, per motius étics, donat que representava el matrimoni reial.

Al mateix temps, en els Escacs d'amor s'incorporen dues regles addicionals que tampoc són vigents avuí dia: En primer lloc, dota la Dama d'un veritable caracter reial quan s'afirma si es perd la dama, es perd la partida, sent la regalia una condició reservada en els escacs per al Rei, aspecte sexista heretat directament de la història. També en una altra regla, quan indica que les dames no poden capturar-se una a l'altra hi fa pensar en una reminiscència de la figura de l'Alfersa, heretada del Xatranj, donat que era una figura amb debilitat de color, i la posició inicial per les blanques era en blanc, i per les negres, en negre. Així, abans de canviar els moviments d'aquesta peça ja coneguda en Europa com a Reina, no podia capturar la de l'oponent, senzillament perquè no podia moure a un escac d'un altre color. La regla incorporada en els Escacs d'amor sembla no ser més que de transició, preservant una característica del joc de la època.

Aquest poema, de la mateixa data que la unificació monàrquica dels reialmes de Castella i Aragó pels Reis Catòlics, potser incorpora una certa influència d'Isabel de Castella com a reina, tot i que, com ja s'ha comentat, una peça amb el nom de Reina ja feia gairebé 500 anys que s'incorporava en els escacs europeus. El punt que resalten els defensors d'aquesta tesi és que ara la peça passa, de ser una peça feble, a ser la peça amb més poder de l'escaquer. Aquest fet pot ser merament casual, però, de totes maneres, sí podria haver contribuït a l'acceptació de la nova peça. També s'ha de recordar que el poema fa servir la paraula Dama, no el nom Reina que s'havia adoptat en França i incorporat en el llatí com a Regina; tanmateix, la posició en l'escaquer, al costat del Rei no deixa gaires més opcions a la imaginació.

Tot i que no representa una partida amb uns moviments particularment destacables, és la primera partida que es te referència fent servir les regles actuals. El text sencer del poema Escacs d'amor, junt amb la representació de la partida, el podem trobar en Viquitexts. La partida, en mode interactiu, la podem trobar, per exemple, en chessgames.com.

Publicació de les regles (1497)

La primera publicació de les regles dels escacs occidentals moderns la va fer Luis Ramirez de Lucena en 1497, amb el títol Repeticion de Amores y Arte de Ajedrez.

En aquesta primera publicació, a més de les regles, s'inclouen diverses obertures i defenses: obertura italiana, l'obertura Ruy López, el gambet de rei, la defensa francesa, la defensa holandesa los Fianchetto; també inclou les idees fonamentals del desenvolupament de les peces, els problemes de l'avaç dels peons, les problemàtiques i avantatges de l'enroc, l'importància d'ocupar el centre...

Fixades, doncs, les regles en el segle XV, al llarg dels segles XVI i XVII, a més de desenvolupar-se els primers elements d'obertures i defenses, varen fer-se les primeres anàlisis sobre els finals; eren els començaments dels aspectes més teòrics del joc.

També es van fixar les regles de l'enroc, que no quedaren determinades fins la segona meitat del segle XVII. Des del segle XIII es feia servir el salt del Rei, un moviment de salt de dues casselles que podia fer el Rei en el seu primer moviment, però també es va començar a fer simultàniament el moviment de la Torre, donant lloc a l'enroc. Tots dos moviments van conviure, compartint fins i tot el nom de salt del rei, fins que, fixades les regles de l'enroc, l'antic salt del rei en solitari va quedar descartat com a obsolet. L'evolució va sorgir de l'avantatge de fer el moviment de la Torre per acostar-la, i posteriorment fer el salt del Rei, a mode d'enroc manual en dos moviments.

N'hi ha constància de l'enroc amb les mateixes regles actuals des de finals del segle XVI, però en el segle XVII es va fer popular l'enroc lliure, que ampliava les posicions finals del Rei i de la Torre. Tot i que les regles de l'enroc es varen fixar en la segona meitat del segle XVII, encara a començaments del segle XIX es troba documentat l'us de l'enroc lliure.

També la promoció dels peons, que data del segle IV, no va acabar de quedar definida fins el segle XIX, amb la creació dels campeonats mundials, que varen deixar definitivament formades les regles.

Variant índia dels escacs

Potser és d'interés, i d'alguna manera, rellevant per qualsevol record històric que del Xaturanga hagi pugut quedar, la variant Índia dels escacs, una variant que es jugava a Índia des de el segle XVII (l'era mogola) fins la dècada de 1960, i sembla que fins i tot avuí dia queda algun record en certs llocs de la Índia.

És interessant senyalar que en aquesta variant l'alfil s'anomena camell, i la torre, més potent, elefant. No existeix l'enroc en aquesta variant dels escacs, però el rei pot fer un únic moviment de cavall, que s'anomena enroc indi. El rei de cada jugador es posiciona a la dreta, amb la dama a la seva esquerra, no quedant així els reis de tots dos jugadors enfrontats. Aquestes dues últimes caracteristiques coincideixen amb les descripcions de John Gollon per al Xaturanga, i també s'observa la inclinació per una peça potent per representar l'elefant.

II - Era romàntica dels escacs (1749 a 1873)

Ja en el segle XVIII, en 1749, es publicà el llibre L'analyse des échecs, de François-André Danican Philidor, on s'analitza l'estratègia i la importància de la estructura dels peons en el joc com a un factor posicional. En el llibre es descriuen les característiques dels peons aïllats, doblats, retrassats i les illes de peons. Hom pot considerar aquesta publicació com al fi de la primera etapa, etapa d'estandarització i dels primers estudis, similars als que s'havien fet anteriorment en el mon islàmic pel Xatranj. Així inicia la època romàntica i la popularització del joc dins d'una classe intelectual que s'havia començat a perfilar en el segle XVIII, arribant els escacs a ser un entreteniment en els cafès de París en el segle XIX. Aquesta etapa es caracteritza per les obertures amb gambit (sacrificant peons, o fins i tot peces majors), sacrificis descarats i atacs atrevits, jugant més com un art que aplicant uns fonaments teorics. Els jugadors treien la Dama precipitadament i no desenvolupaven les altres peces, llançant un ràpid atac al rei de l'oponent. La defença era pobre i sense planificació profunda. Aquest enfocament romantic del joc no acabà fins als finals del segle XIX, després de 1873, quan Wilhelm Steinitz descriu com evitar debilitats en la pròpia posició, i com crear i explotar aquests punts febles en la posició de l'oponent; un enfocament pràctic, fora de la vistositat o la elegància que tant s'havia valorat fins llavors.

Caïssa

Caïssa és una dríada mítica de Tràcia, venerada com la musa dels escacs. El mite de Caissa no existia en l'època antiga, sinó que prové d'un poema titulat Caïssa, escrit per Sir William Jones el 1763.

III - Establiment com a esport (des de 1924)

El primer torneig internacional de la història va ser el Torneig d'escacs de Londres de 1851, en la Gran Exposició (cent anys més tard, en el Festival of Britain, varen presentar-se els escacs hexagonals )

Es considera que en 1886 es va disputar el primer campionat del món, que guanyà Steinitz; en 1894 li guanyà el matemàtic Emanuel Lasker, que mantinguè el títol durant 27 anys. El cubà José Raúl Capablanca guanyà a Lasker en 1921; Capablanca no va perdre cap partida en els tornejos que va participar entre 1916 i 1924. Capablanca va perdre el títol en 1927 en front al rus, posteriorment nacionalitzat francès, Aleksandr Alekhin, que sempre va evitar la partida de revenja.

Machgielis (Max) Euwe, jugador d'escacs neerlandés, va vèncer el campió regnant, Alekhin, en 1935, però va perdre el títol davant el mateix Alekhin, el 1937. Després de la mort d'Alekhin el 1946 el títol va quedar vacant. Des de llavors el títol ha estat un reguitzell de jugadors soviètics, posteriorment rusos, amb l'excepció del jugador nord americà Bobby Fischer, des de 1972 fins renunciar a disputar-lo en 1975. El domini soviètic-rus acabà en 2007, data en que va guanyar el jugador indi Viswanathan Anand. El 22 de novembre de 2013, amb 22 anys, el jugador noruec Sven Magnus Øen Carlsen es declarà campió del món, i és, a dia d'avui, l'any 2020, el campió actual. Carlsen té el títol de Gran Mestre des de 2004, a l'edad de 13 anys, i número 1 mundial des de 2010 segons la classificació d'Elo de la FIDE; desprès de Garri Kaspárov, ha estat el campió del món d'escacs més jove.

La primera olimpiada d'escacs es celebrà en Paris en 1924, i la FIDE (Fédération Internationale des Échecs) es va crear per organitzar l'event. Des de llavors n'hi ha olimpíades bianuals, i campionats mundials en totes les categories per sexes i edats. Els escacs van ser reconeguts com a esport pel Comitè Olímpic Internacional el 2001.

Dia Internacional dels Escacs

El Dia Internacional dels Escacs es commemora cada any el dia 19 de novembre, data de naixement del cubà José Raúl Capablanca Graupera

IV - La màquina supera a l'home (tercer mil·leni)

Precedents

El Turk
El Turc, un fraud de 1780, va jugar contra Napoleó i Charles Babbage

Leonardo Torres Quevedo dissenyà en 1912 El ajedrecista, un autòmat finit capaç de jugar els finals de torre i rei; era el primer veritable enginy capaç de jugar a escacs, tot i que de manera molt limitada.

Els primers programaris amb capacitat per participar en un joc sencer començaren amb els treballs de Claude Elwood Shannon en 1949, que va fer la estimació de possibles jugades en una partida d'escacs en 10120, el nombre de jugades que caldria analitzar fent servir la força bruta; pensem que el número d'àtoms de tot l'univers es considera inferior a 1080. També Shannon donà les primeres indicacions per construir un programari capaç de jugar, limitant la profunditat de la recerca en l'arbre minmax de possibilitats i determinar el seu valor mitjançant una funció heurística.

Finalitza la dècada de 1970 amb petites computadores personals què ja eren capaces d'assolir un nivell acceptable per a un jugador mig, però encara lluny dels nivells de mestre, ni fent servir grans computadores; però ja començaven les espectatives de quan una màquina seria capaç de derrotar a un gran campió.

Deep Blue, Deeper Blue

El Turk El Turk
Kaspàrov vs IBM

Començant amb la década de 1990, les computadores ja començaren a guanyar partides a grans mestres, i el febrer del 1996 l'ordinador Deep Blue, un projecte d'IBM, va sorprendre el món en guanyar una partida contra el llavors campió mundial regnant, Garri Kaspàrov, tot i que en Kaspàrov va guanyar el matx.

El maig del 1997, en el matx de revenja, el superordinador millorat Deeper Blue va derrotar el campió per primera vegada, una derrota que alguns van voler fer polèmica fent servir d'argument alguns errors considerats primaris per a un jugador de la seva talla; els arguments de Kaspàrov són relatius a la falta de deportivitat de IBM, per exemple, no permetent la revisió del registre de la màquina després de les partides, cosa que li va fer pensar que era un fraud.

En 2007 el programa Rybka es va mostrar superior a qualsevol jugador humà, i ja no calien supercomputadors; els ordinadors personals eren suficients.

Alphazero

En decembre de 2017, Alphazero, construit amb la intel·ligència artificial creada por Deep Mind, propietat de Google des de 2014, adquirí un nivell superhumà després de 4 hores de joc d'assaig contra ell mateig. A diferència d'altres programes, AlphaZero no es fonamenta en el coneixement humà, i la seva comprensió del joc, fora de les regles bàsiques, prové únicament de la seva capacitat d'autoaprenentatge guiada per una cerca de Montecarlo (aleatòria). El seu anàlisi massiu de possibles jugades es fonamenta en la tria de les jugades que poden tenir més interés, fent servir la experiència adquirida en el seu autoaprenentatge previ, aplicant reconeixement de patrons. Aquesta tècnica se sembla molt més a la manera com ho fan els grans mestres: la tria dels milers de jugades que és capaç d'analitzar, i la cerca dins d'aquestes jugades, és independent dels heurístics que s'hagin programat, sent millor jugador que altres programes que analitzen més jugades.

Escacs de Capablanca

Chess zh10 26.png
Chess zver 26.png
a8 b8 c8 d8 e8 f8 g8 h8 i8 j8
a7 b7 c7 d7 e7 f7 g7 h7 i7 j7
a6 b6 c6 d6 e6 f6 g6 h6 i6 j6
a5 b5 c5 d5 e5 f5 g5 h5 i5 j5
a4 b4 c4 d4 e4 f4 g4 h4 i4 j4
a3 b3 c3 d3 e3 f3 g3 h3 i3 j3
a2 b2 c2 d2 e2 f2 g2 h2 i2 j2
a1 b1 c1 d1 e1 f1 g1 h1 i1 j1
Chess zver 26.png
Chess zh10 26.png
Posició incial dels escacs de Capablanca. Els arquebisbes són a c1/c8; els cancellers són a h1/h8.

Els Escacs de Capablanca són una ampliació dels escacs ortodoxos inventada en 1920 per José Raúl Capablanca. Fa servir un escaquer de vuit per deu escacs quadrats, i introdueix dues noves peces: el Canceller i l'Arquebisbe.

Aquestes peces, però amb diferents noms, ja havien estat introduïdes en el segle XVII per Pietro Carrera en 1617, també fent servir un escaquer de vuit per deu escacs. També els escacs de Bird, que daten de 1874, feien servir un escaquer de vuit per deu escacs i les mateixes peces, però amb altres noms. Ja en 1984, els Escacs Grandiosos defineixen un escaquer de deu per deu amb unes posicions inicials específiques, i canvien els noms de les dues noves peces dels Escacs de Capablanca, anomenant-les Mariscal i Cardenal. En l'any 2000 els Escacs Gòtics es definiren com a una variant dels Escacs de Capablanca, modificant només la posició inicial de les peces, però en realitat cada variant s'ha diferenciat per la posició de les dues noves peces, i fins i tot Capablanca va modificar les posicions en dues ocasions abans de la versió definitiva.

Així, amb les mateixes peces i escaquer, trobem variants que només es diferencien en les posicions inicials de les peces: els escacs de Pietro Carrera, els escacs de Bird, els escacs de Capablanca i finalment, en l'any 2000, els escacs Gòtics. N'hi ha d'altres variacions d'aquestes posicions inicials que no s'ha considerat esmentar; en realitat aquestes quatre variacions són representatives de les quatre etapes en els escacs que haviem diferenciat.

Canceller
El Canceller és una peça amb la capacitat de fer els moviments de la torre i del cavall, introduit en els escacs occidentals per Pietro Carrera en 1617, amb el nom de Campió. En 1887 ja trobem el nom de Canceller en els Escacs del Canceller, un precedent als escacs de Capablanca de 1920. En 1984 reb el nom de Mariscal en els Escacs Grandiosos, una nova variant que amplia les mides de l'escaquer a deu per deu.
En el món dels escacs fantàstics és conegut com la Emperadriu, o bé com a Torrecavall.
En C'escacs, aquesta peça, amb moviments en el tauler hexagonal de torre i cavall, és coneguda com a Drac.
Arquebisbe
L'Arquebisbe és una peça amb la capacitat de fer els moviments de l'alfil i del cavall, introduit en els escacs occidentals per Pietro Carrera en 1617, amb el nom de Centàure. En 1984 rep el nom de Cardenal en els escacs grandiosos, una nova variant que amplia les mides de l'escaquer a deu per deu.
En el mon dels escacs fantàstics és conegut com la Princesa, o bé com a Alfilcaball.
En C'escacs, aquesta peça, amb moviments en el tauler hexagonal de torre i alfil, és coneguda com a Pegàs.

Capablanca fixà el nom de Canceller i Arquebisbe, però posteriorment els Escacs Grandiosos, que fan servir un escaquer de deu per deu, introdueiren els noms de Mariscal i Cardenal, que algunes persones fan servir per trobar-los noms més senzills; la preferència entre Canceller o Mariscal i Arquebisbe o Cardenal probablement és merament un component cultural, però aquests noms en català, i també en castellà, haurien de romandre com a noms específics per a la variant dels Escacs Grandiosos, preferint-se sempre els noms de Capablanca: Canceller i Arquebisbe.

Escacs hexagonals

'First theories of Hexagonal Chess' (1974)
Llibre 'First theories of Hexagonal Chess' (1974)

Els escacs hexagonals són una variant dels escacs que es juga en escaquers formats per caselles de forma hexagonal, que anomenarem hexcacs, i per extensió hexcaquer al tauler. Varen ser inventats per Władysław Gliński l'any 1936. Aquesta variant dels escacs són els coneguts amb el terme genèric Escacs Hexagonals.

Hom considera Lord Baskerville l'autor, en 1929, de la primera versió hexagonal d'escacs, tot i que només era un prototip. Prèviament, en 1853, Thomas Hanmer Croughton inventà un joc que es jugava en un escaquer hexagonal amb peces d'escacs, però l'objectiu no era fer mat al rei; un cas semblant va ser Hexagonia, un joc comercial que va aparèixer en 1864. Molt més tard, en 1929, va ser quan Lord Baskerville inventà el prototip d'escacs hexagonals on calia fer mat al rei de l'oponent per guanyar la partida. Aquests escacs s'anomenaven senzillament Escacs Hexagonals, i feien servir un escaquer rectangular, amb 83 escacs hexagonals en onze fileres, alternant fileres de 7 i de 8 escacs. Els escacs eren de tres colors diferents: blau, vermell i blanc, i s'hi jugava amb el mateix conjunt de peces que els escacs ortodoxos, situant els dos alfils d'un jugador en un color i els alfils de l'altre jugador en un altre color; així, els alfils d'un jugador no podien capturar els alfils de l'altre jugador, i, a més, el tercer color no podia ser abastat per cap alfil. El projecte de Baskerville havia estat presentat prematurament i amb poc estudi del joc i les seves posibilitats.

En 1936 Władysław Gliński va resoldre els problemes que s'havien presentat en el prototip de Baskerville, presentant un nou disseny. Els Escacs Hexagonals ara tenien un escaquer hexagonal en forma d'hexàgon regular de sis hexcacs per a cada costat, amb un total de 91 hexcacs, per al qual Gliński establí una notació algebràica. Cada jugador tenia tres alfils, un per a cada color, i tots els peons hi eren a igual distància de la promoció.

A més, Gliński estudià casos on la promoció és inevitable, el mat del boig, l'oposició, i els finals amb Dama, amb Torre, amb dues i amb tres peces menors. El joc havia estat curosament dissenyat.

Amb la guerra, la popularitat trigà un temps, però finalment va ser un èxit en la dècada de 1970. Arribà a haver-hi més de mig milió de jugadors, i es vengueren més de 130,000 escaquers; s'en van crear associacions en el Regne Unit: en 1976 la BHCF (British Hexagonal Chess Federation), i en 1980 IHCF (International Hexagonal Chess Federation). El joc fou molt popular a l'Europa Central, particularment a Polònia, país originari de Gliński, però també a Londres, lloc on va viure i des d'on es va difondre el joc fins a Febrer de 1990, data de la seva mort i decadència del moviment, que en 1996 traslladà l'IHCF de la Gran Bretanya a Hongria.

Escacs hexagonals de Gliński

Posició inicial en els escacs hexagonals.
Posició inicial en els escacs hexagonals.

L'escaquer de 91 hexcacs queda format per hexcacs de tres colors diferents, de manera que no s'hi toquin els hexcacs d'un mateix color. Gliński anomenà els colors clar, fosc i medi, quedant el color medi per a l'hexcac central; així, són 30 hexcacs clars, 30 hexcacs foscos i 31 de medis. De vegades els aficionats han fet servir dos colors, com ara blau i vermell, i el blanc, però tot i que aquesta distribució de colors es correspon més amb la posterior variant de McCooey, l'elecció dels colors no afecta el joc. Tanmateix, un escaquer oficial tindrà el color medi en el hexcac del mig.

Les onze columnes s'anomenen fent servir les lletres de l'alfabet llatí, des de a fins a ele. Les files oblíqües es numeren des d'u fins a onze a totes dues bandes, fent servir la numeració de les files oblíqües en un sentit la part esquerra de l'escaquer, i les oblíqües en l'altre sentit la part dreta, dividint l'escaquer per la columna central per a la numeració.

Les peces són les mateixes de les dels escacs ortodoxos, amb la incorporació d'un peó i d'un alfíl per al color adicional. El moviment de les peces es defineix de forma perfectament equivalent als escacs ortodoxos, una vegada es defineixen els moviments ortogonals com a els sis moviments que segueixen les sis direccions dels costats d'un hexcac, i els moviments diagonals com els moviments que segueixen les direccions dels sis vèrtexs, tot seguint hexcacs del mateix color. Aquesta perfecta equivalència es trenca pel cas del Peó; per una correspondència amb els escacs ortodoxos li haurien de correspondre tres moviments de captura, i sense captura, un moviment i mig.

El moviment del Peó queda definit per un únic moviment d'un hexcac en davant seguint la fila de la seva columna, amb l'opció de moure dos hexcacs quan es troba en les posicions d'inici, indistintament que hagi estat mogut. Hi tenen dos moviments de captura, definits com els moviments ortogonals obliquus en davant, i això fa que un peó que ha fet un moviment de captura pugui restar en una posició d'inici dels peons, tot i haver fet un moviment de captura. Com que es defineixen moviments dobles per als peons, queda també definida la captura al pas, i quan un peó fa un moviment doble travessant un hexcac on podia haver estat capturat per un peó del contrincant, aquest pot fer el moviment de captura en el següent moviment, tot i que la peça no es troba en aquest hexcac.

El posicionament inicial de les peces deixa els tres Alfils en la columna central, i els peons en cunya, formant en realitat una cadena de peons, amb la propietat que així tots els peons queden a la mateixa distància de la promoció. El que més estranya, quan es veu la disposició per primera vegada, és que queden hexcacs buids entre els peons i la resta de les peces, sent aquesta característica important en el desenvolupament incial del joc.

El ràtio de peces queda molt equilibrat respecte els escacs ortodoxos; la situació de l'alfil s'equilibra amb la introducció d'un tercer alfil, però la resta de peces incrementen la potència i mobilitat en un factor de 150%, gairebé el mateix que s'incrementa la mida de l'escaquer, el 142%. Els peons no incrementen mobilitat, ni la seva potència si la mesurem en nombre de moviments, però la captura en ortogonal i el seu posicionament inicial en realitat dota els peons de més potència, amb cadenes de peons que no deixen files entre ells, només línies diagonals; tot i aixó, i comptant que el nombre de peons s'incrementa en u, potser són els peons l'apartat que més se separa dels escacs ortodoxos.

Escac continu, ofegat i taules

Les taules, o empat entre tots dos contendients, en competició representen ½ punt per a cada jugador, i es produeixen:

  • En cas d'escac continu.
  • Quan el mateix moviment el repeteixen tres vegades tots dos jugadors.
  • Quan es donen 50 moviments consecutius de cada jugador (cincuanta jugades), sense cap captura ni moviment de cap peó.

En canvi, l'ofegat es considera una victória per la mínima, que en competició només atorga ¾ de punt al guanyador, amb ¼ de punt pel jugador ofegat.

Altres regles

Peça tocada, peça moguda
Si una peça en joc es toca, s'ha de moure.
Un moviment fet no es pot rectificar una vegada s'ha deixat la peça moguda en l'escaquer, però un moviment invàlid o il·legal s'ha de rectificar inmediatament.
Condicions que fan perdre una partida a un jugador:
Desordena la posició de les peces en joc de l'hexcaquer.
No accepta reprendre un joc interromput en un temps raonable.
Quan es fa servir rellotge i excedeix el temps.
Quan no compleix un requeriment legal de l'oponent.
Es nega a complir les regles.

Altres variants d'escacs hexagonals

Tot i ser la variant de Gliński la línia principal de la modalitat dels escacs jugats en graelles d'hexagons, quina té legítimament el nom de Escacs Hexagonals, i va organitzar l'IHCF, és cert que existeixen moltes altres variants. La primera variant posterior a Gliński va ser la de Shafran, que podriem qualificar d'intent fallit, i tot que sempre es menciona, probablement per ser la primera alternativa, no fa cap aportació respecte la versió original de Gliński.

Els motius de l'aparició de posteriors variants és principalment les modificacions de la mida, forma i orientació de l'escaquer, la disposició inicial de les peces, i la definició dels moviments del Peó. Però és en realitat és aquest últim, la definició dels moviments del peó, el principal motiu de base, perquè trenca l'equivalència amb els escacs ortodoxos. David Brine Pritchard, que fou un escriptor britànic de llibres d'escacs i d'altres jocs, com el Go, diguè que, probablement, els escacs hexagonals ideals encara resten per ser inventats. Pritchard és l'autor de l'Enciclopèdia de variants dels escacs (The Classified Encyclopedia of Chess Variants), on es descriuen més de 1.400 variants d'escacs.

Shafran

Posició inicial dels Escacs de Shafran
Posició inicial dels escacs de Shafran

En 1939 el geòleg Sovietic Isaak Grigorevich Shafran inventà els Escacs hexagonals de Shafran, registrats l'any 1956. Es mostraren a l'Exibició Mundial d'Escacs de Leipzig, en l'any 1960, però van quedar eclipsats per l'èxit que tingueren els escacs de Gliński, i en concret pel seu èxit a occident (Londres). L'escaquer tenia forma d'hexàgon irregular, amb nou columnes i deu files oblíqües; en total 70 escacs. Les columnes s'anomenen fent servir lletres, i les files oblíqües en un sentit es numeren, resultant una designació dels hexcacs molt asimètrica.

Degut a ser l'escaquer un hexàgon irregular, no n'hi ha escac central. Cada jugador té la dama situada a la seva esquerra, mentre que a la dreta posiciona dos alfils; observar que les dames no es troben enfrontades, i tenint el rei en l'hexcac central és possible l'enroc amb qualsevol de totes dues torres. Les peces es posicionen seguint la forma de l'escaquer, quedant els peons a diferents distàncies de l'hexcac de promoció, i prohibint als peons dels flancs el moviment inicial doble.

Moltes característiques havien estat resoltes més convenientment per Gliński en el disseny dels Escacs Hexagonals, fins i tot la numeració dels escacs necessària per la notació algebraica, més convenient la de Gliński que numera les files oblíqües en un sentit per a una meitat de l'escaquer, i les oblíqües en l'altre sentit per l'altra meitat. Shafran va donar importància a una versió similar als escacs ortodoxos; una prova és que el ratio de peces respecte del nombre d'escacs en l'escaquer és molt similar: 36 peces / 70 escacs = 0.51, mentre que en els escacs ortodoxos són 32 peces / 64 escacs = 0.5.

McCooey

Posició inicial en la variant de McCooey.
Posició inicial en la variant de McCooey.

La variant de McCooey, de certa manera, la podriem definir com aquella que qüestiona el moviment dels peons establert per Gliński. Cal també senyalar una disposició inicial de les peces més compacta, que perd algunes maniobres prou interessants existents en les obertures dels escacs de Gliński.

Entre 1978 i 1979, tot i la llavors recent creació en 1976 de la BHCF, Dave McCooey i Richard Honeycutt desenvoluparen una altra variant d'escacs hexagonals fent servir un escaquer de 91 hexcacs; podriem dir que és una variant en el mateix escaquer del disseny de Gliński per als Escacs Hexagonals. Les opinions són dividides; quan en começar el mil·lenni quedava una tradició de més de 40 anys d'Escacs Hexagonals i la popularitat havia minvat notòriament, se sentien veus defençant que la variant de McCooey i Honeycutt representava una millora per als Escacs Hexagonals, malgrat que McCooey afirma que, en el moment que van dissenyar el joc, no els coneixia.

El motiu per al moviment dels peons, Gliński l'havia estudiat detenidament, i és la necessitat de aconseguir cadenes de peons sense deixar files entre ells que permetin un atac amb peces de moviment ortogonal, l'equivalent als escacs ortodoxos, on els forats que queden de les cadenes de peons només permeten l'accés diagonal. Tot i això, la versió de McCooey resulta molt jugable, perquè la potència de les peces en uns escacs hexagonals de 91 hexcacs ràpidament es desenvolupa, i de seguida entrem en el mig joc.

La disposició inicial més compacta permet més movilitat en el centre, i certa distància dels peons amb els de l'oponent, però en la ràpida entrada en el mig joc la disposició de Gliński incorpora uns peons quasi posicionats, encadenats, mentre que en la versió de McCooey, a més de tenir menys peons, perden la potència que els hi proporciona la capacitat de tancar les files fent servir cadenes de peons.

El cert és que són versions molt pròximes, però les diferències prou importants per fer que siguin jocs diferents. Amb el mateix material podem jugar a tots dos; si bé, ens caldran nou peons per jugar a la versió de Gliński, mentre que McCooey només en fa servir set.

Personalment, sempre m'he decantat per la versió de Gliński, tot i que hi trobo desconcertant el comportament dels peons. Em sembla més interessant la versió de Gliński, però el veritable motiu per aquesta elecció sempre ha estat el fet que els escacs hexagonals són molt desconeguts en Catalunya, i en general en tota Espanya, així que si li presento a algú el joc, em trobo en la obligació de fer-ho amb la versió de Gliński, i quan hem jugat moltes partides és perquè hem jugat a C'escacs després, tot i que requereix canviar la mentalitat de la captura dels peons.

Es va contactar amb Dave McCooey durant el disseny de C'escacs, i en proporcionà consells que van determinar alguns canvis, particularment en el moviment dels peons, la numeració dels hexcacs i la peça de l'elefant, llavors encara no definida.

Mini Hexchess
Mini Hexchess

Un petit escac en un hexcaquer regular de 37 hexcacs permet un joc curt i relaxat, adequat com a passatemps de viatge. Fa servir preferentment el color blanc per a l'hexcac central, i dos altres colors; l'únic alfil que tenen els jugadors és el blanc.

El Mini Hexchess va ser inventat per Dave McCooey, com a regal a Hans Bodlaender, com ells mateixos expliquen en les pàgines de Chess Variants, lloc web on mantenien contacte.

Podeu provar el passatemps imprimint l'hexcaquer que podeu descarregar, i també les regles hi són disponibles en format PDF per descarregar; consulteu en El Racó d'aquest lloc web.

Hexofen

Hexofen
△ = ♗   ◯ = ♘   ⬡ = ♖   ☆ = ♕

Disposició inicial de les peces i numeració dels hexes en Hexofen.

White: K:e05, Q:e15, R: a52, e25, B: a51, a04, e35, N: a53, a41, e14, pawns: a55, a54, a43, a42, a31, e03, e13, e24, e34, e45, e55
Black: K:c55, Q:c54, R: c35, c53, B: c45, c44, c52, N: c25, c34, c43, pawns: c05, c15, c14, c24, c23, c33, c32, c42, c41, c51, c05

Valeriy Trubitsyn presenta Hexofen, que segueix les normes de la variant de McCooey per al moviment de captura dels peons. En aquesta ocasió s'introdueix un tercer Cavall i onze Peons en una disposició inicial de les peces de manera que els peons cobreixen totes les columnes, però quedant uns d'altres a diferent distància de l'hexcac de promoció.

L'interés d'aquesta variant es troba en la incorporació de més peons, i la seva distribució per totes les columnes de l'escaquer, semblant a com ho fan els escacs ortodoxos. Trubitsyn dona importància al ràtio de peces, que és de 0.46 (42/91), de la mateixa manera que ho havia fet Shafran, però la proporció de peces probablement s'ha de correspondre amb la nova topologia i diferent mobilitat, i com a exemple podem pensar en la situació de l'alfil, que s'equilibra amb la introducció d'un tercer alfil, però la resta de peces incrementen la potència i mobilitat en un factor de 150%, gairebé el mateix que s'incrementa la mida de l'escaquer fins a 91 hexcacs (142%). Tot i això, es cert que en els escacs hexagonals és molt qüestionable el nombre i comportament dels peons, i en aquest cas el nombre de peons s'ha mirat d'equilibrar.

Trubitsyn defineix una numeració dels hexcacs dividint l'escaquer en tres parts, i cada hexcac es numera depenent de la part a què pertany fent servir el zero per les files (oblíques) que delimiten les zones; així ens trobem que les files comuns tenen doble denominació: A‹0,5› = C‹5,0›, A‹5,0› = E‹0,5› i E‹5,0› = C‹0,5› ; no només per al valor cinc d'aquest exemple, sinò per a totes les files zero definides entre el centre i una de les cantonades. Aquest mode de numeració no introdueix gaires aventatges, si bé és cert que és simètric per tres visions de l'escaquer, però no per a les dues posicions dels jugadors. Aquesta configuració delata el seu ús per a un joc de tres jugadors, el Diplomat, on aquesta numeració sí és molt pràctica.

Aquesta preocupació per una numeració diferent de la definida per l'IHCF denota alguns inconvenients en la numeració actual dels escacs hexagonals, motiu de la diferent numeració que fa servir la notació de C'escacs.

La incorporació de símbols geomètrics representant les diferents figures per als diagrames gràfics és enginyosa, però introdueixen més soroll en la documentació. És més pràctic fer servir gràfics de les peces amb llicència Freeware (alfaerie). També avui dia Unicode incorpora com a caràcters els símbols dels escacs ortodoxos i les incorporacions dels escacs de Capablanca.

Variant de colocació aleatòria
Hexofen colocació aleatòria.
Un exemple de disposició aleatòria.

Proposa les següents condicions per a una colocació aleatòria de les figures d'Hexofen (en rus), semblants a les condicions de variant dels Escacs aleatoris de Fischer:

  1. Una línea de peons amb dos peons avançats en las columnes cuarta i octava; és a dir, blanques: a32 i e23, negres: c13 i c31.
  2. La dama, per ser la figura més activa, es posiciona sempre en la cantonada de cada jugador; blanques: e05, negres: c55.
  3. La resta de peces es troben en la segona, tercera i cuarta línies, en ordre aleatori.
  4. Els tres alfils es posicionen en diferents colors.

C'escacs

Disposició incial de les peces en C'escacs
Disposició incial de les peces en C'escacs.

C'escacs es vol definir com a uns grans escacs hexagonals, i mantenint-se proper a la línia dels Escacs Hexagonals (en el sentit IHCF, variant de Gliński). Tot i això, no segueix el moviment dels Peons dels Escacs Hexagonals IHCF (Gliński):

  1. El moviment de captura dels peons es fa en un moviment diagonal, el mateix que en la variant de McCooey.
  2. C'escacs incorpora més mobilitat per als Peons: en totes tres direccions ortogonals endavant.
    • S'introdueix la regla adicional de la captura del peó esquiu que permet al jugador cert bloqueig dels peons del l'oponent en una columna.
    • Aquesta nova regla va semblar preferible a una regla de bloqueig a l'estil de Brusky, que és una mera prohibició.
  3. Com a variant de gran hexcaquer, permet moviments dobles per als peons quan fan moviment el en davant per la columna. El moviment doble només és permés en una de les tres direccions de moviment dels peons, en els moviments per la columna; així, el peó té en total quatre moviments possibles sense captura.
    • Per tant, la captura al pas es dona en tot el tauler, quan un peó fa un moviment doble.
  4. Quan el moviment del peó es fa des de les posicions inicials permet el moviment triple, excepte en la columna central i les dues posicions dels flancs.
    • El mateix que els moviments dobles, el moviment triple només és permés en els moviments per la columna.
    • Observar que, també en la variant de McCooey està prohibit el moviment doble per ocupar l'hexcac central.
    • El motiu per limitar el moviment triple en la columna central és impedir a les blanques prendre l'hexcac central en la primera jugada.
    • Els peons dels flancs ja tenen una posició avançada respecte dels altres, i per això no es permet el moviment triple des de la posició inicial dels flancs.
  5. La solució a la problemàtica de la cadena de peons, en C'escacs es busca amb l'introducció d'una nova peça, l'Elefant.
  6. El nombre de peons és de tretze, amb l'important reforç de quatre Elefants.

Però potser un dels trets més caracteristics de C'escacs és que incorpora les peces clàssiques dels escacs de Capablanca, el Canceller amb el nom de Drac, i l'Arquebisbe amb el nom de Pegàs.

Els Elefants, gran reforç per als febles peons hexagonals, van ser inspirats pels elefants (Sin, o Gaja) presents en el Sittuyin, els escacs birmans. El mateixos moviments, com era d'esperar, els trobem en l'alfil de ASEAN-CHESS, els escacs del sudest asiàtic, doncs unifica, per preservar-los, el Sittuyin i altres variants d'escacs d'aquesta part del món, hereves directament del Xaturanga. També trobem aquests moviments en el General de Plata (銀) del Shogi.

Ràtio de les diferents variants
Variant Tauler Peces Ràtio
Escacs 64 32 0.5
Shafran 70 36 0.51
Hexofen 91 42 0.46
Gliński 91 36 0.4
McCooey 91 32 0.35
C'escacs 169 54 0.32
Variant Tauler Peons Ràtio Cadena
Escacs 64 16 0.25
Shafran 70 18 0.26
Hexofen 91 22 0.24
Gliński 91 18 0.20
McCooey 91 14 0.15
C'escacs 169 22 0.13
Variant Tauler Peces Ràtio Compensat
Escacs 64 16 0.22 -
Shafran 70 16 0.23 0.27
Hexofen 91 18 0.20 0.24
Gliński 91 16 0.18 0.21
McCooey 91 16 0.18 0.21
C'escacs 169 22 0.13 0.17

El ràtio és un indicador d'ocupació del tauler. S'ha de considerar que totes les peces, excepte els peons i els alfils, incrementen en 150% la seva mobilitat i potència. Si fem l'estimació, tot i fer curt, que els tres àlfils compensen la parella dels escacs ortodoxos podem aplicar l'increment en la resta de peces per fer el càlcul d'un ràtio compensat.

Consultant els ràtios, pot semblar que C'escacs és el més descompensat, però els valors poden enganyar. Els Peons de C'escacs tenen mobilitat més gran, i la peça de l'elefant permet construir cadenes de peons. Si afegim els Elefants a la quantitat de Peons, el ràtio s'aproxima (un valor de 0.18, però si el compensem per incorporar una peça més potent, podem arribar a una estimació de 0.27). Aquestes compensacions són càlculs aproximats i molt grullers: cal pensar que els peons en C'escacs incorporen més graus de llibertat, i l'Elefant és notablement més potent que l'Alfersa, doncs no té debilitat de color.

En les altres peces el ràtio tampoc coincideix amb del valor dels escacs ortodoxes. En aquest cas observem que la variant de Shafran ha mirat de preservar el ràtio de peces en joc, però no considera l'increment de mobilitat i potència, excepte per als alfils, que decrementen. En la taula es mostra el valor compensat, com a una aproximació d'aquests factors. Llavors, les variants de Gliński i McCooey s'ajusten als valors dels escacs ortodoxes, seguides d'un valor també molt ajustat per Hexofen.

Els valors per a C'escacs també ara cas poden enganyar, doncs incorpora noves peces molt potents, a més de millorar el comportament de Cavall. Ja és difícil la compensació, doncs l'Alfil mateix, decrementa molt la potència; la comparació quan n'hi ha peces amb diferent comportament, no és més que un exercici heurístic.

Un baix ràtio per a C'escacs no ha de sorprendre, docs el tauler és molt gran.

Variants amb orientació punxeguda dels hexcacs.

punxegut

En els escacs hexagonals totes les peces incrementen la seva mobilitat i potència de captura en 1/2, excepte els peons, que no la incrementen, a excepció de C'escacs, que incrementa la seva mobilitat, però no els moviments de captura. L'orientació punxeguda dels hexcacs (pointy topped) no deixa columnes verticals, sinó línies horitzontals. Els peons no poden avançar en línia recta per una columna, però això permet incrementar la movilitat dels peons a dos hexcacs, el doble.

La captura queda també generalment definida per les dos hexcacs en moviment diagonal en davant, és a dir, als hexcacs del mateix color de la següent fila horitzontal. Així el nombre de moviments de captura no queda incrementat, però tots quatre moviments deixen el peó en la següent fila horitzontal, definint el moviment dels peons molt convenientment comparable amb els escacs ortodoxos, i la doble movilitat podriem dir que equilibra el fet que no incrementi els moviments de captura.

Inicialment De Vasa va definir tres posicions de captura per als peons, incrementant també els moviments de captura en 1/2, incloent-hi l'hexcac definit pel moviment diagonal directament endavant, avançant així dues files horitzontals en la captura. Però aquest moviment el va haver d'eliminar en una revisió posterior del joc, perquè feia que els peons fossin excessivament potents, a més de l'asimetria que introduia per l'avanç de dues posicions en aquest moviment, en comptes d'una.

Da Vasa

Configuració inicial de les peces en la variant de Da Vasa.
Configuració inicial de les peces en la variant de Da Vasa.

La variant de Helge E. de Vasa data de 1953, i es publicà per primera vegada en el llibre Joseph Boyer's Nouveaux Jeux d'Echecs Non-orthodoxes (Paris, 1954). La variant de Da Vasa considerà canviar l'orientació dels hexcacs en consideració a la movilitat dels peons, i per això fa servir un escaquer en forma de rombe. Aquests escacs permeten un moviment inicial doble dels peons, i per tant captures al pas, fent servir nou peons, just el mateix nombre que en els Escacs Hexagonals (Gliński). Aquesta versió, donada la seva orientació en files horitzontals, també permet l'enroc.

Brusky

Configuració inicial de les peces en la variant de Brusky.
Configuració inicial de les peces en la variant de Brusky.

Yakov Brusky en 1966 introdueix petits canvis, però fonamentalment mantenint les idees de Da Vasa. En la variant de Brusky:

  1. L'escaquer és un hexàgon irregular.
  2. N'hi ha deu peons (un més que en la variant de Da Vasa), situats en la fila inmediatament posterior a les figures
  3. Es permet el moviment de captura tot en front del peó, avançant-lo així fins la segona fila, però només per al primer moviment del peó, si no ha estat mogut.
    • Això era en realitat un compromís entre la primera versió de la variant de Da Vasa, que permetia al peó aquesta captura en qualsevol lloc de l'escaquer, i la versió definitiva del seu joc, quan va haver d'eliminar aquest moviment per incorporar massa potència en els peons.
  4. Introdueix una regla de bloqueig d'un peó per un peó de l'oponent: un peó queda bloquejat si un peó del contrari impedeix un dels dos moviments, quedant així l'altre moviment invalidat.
    • Probablement la regla de la captura del peó esquiu de C'escacs, es podria adaptar a l'orientació puncheguda dels hexcacs, canviant aquesta regla de Brusky.

Grand Hexachess

Configuració inicial de les peces en el Grand Hexachess.
Configuració inicial de les peces en el Grand Hexachess.

Derick Peterson publicà les regles per al Grand Hexachess en 1997, també amb una clara influència de la variant de Da Vasa. Ara ens trobem amb un escaquer en un hexàgon regular amb set hexcacs a cada costat, fent un total de 127 hexcacs. Introdueix onze peons, una característica destacable, però no permet el moviment doble inicial ni el moviment de captura tot en front del peó, quedant les millores de Brusky oblidades. En el Grand Hexachess, per bloquejar el moviment d'un peó de l'oponent es requereixen dos peons.

La disposició inicial dels peons els permet ser més a prop de la posició de promoció, que a més es permet, opcionalment, tot arribant a les files onze o dotze, sent obligatòria en la tretze, on ja no queden moviments per al peò. És probablement per aquesta posició inicial avançada dels peons que el moviment doble inicial no està permès, tot i que la distància entre oponents és la mateixa que en la variant de Da Vasa, que sí ho permetia.

Les noves peces que s'introdueixen són el Visir (Pegàs de C'escacs), la Màquina de Guerra (Drac de C'escacs) i el Duc, que combina tots els moviments sense repetició: sis ortogonals, sis diagonals i dotze com el cavall (és a dir, sumant els moviments del Rei i els del Cavall). Són peces molt potents totes tres; afegint tres peons, l'alfil i aquestes tres noves peces queda un ràtio del 46/127 = 0.36, un hexaquer força omplert (lleugerament superior a C'escacs).

La meva opinió és que el camí per millorar la variant de Da Vasa el va indicar Brusky. Derick Peterson introdueix un escaquer regular, un punt que encara escapa a la variant de Brusky, però ignora les millores de Brusky, i presenta una variant de gran escacs, quan queda encara el bloqueig del peons pendent de resoldre en les variants amb orientació punxeguda dels hexcacs.

En C'escacs es van fer proves amb la peça del Duc (en les proves se li va anomenar Lleó), però resultava lenta pel gran hexcaquer, i molt potent per incorporar-la.

Variants multijugador.

Posició inicial en els escacs multijugador de Filek Moviments de la torre en els escacs multijugador de Filek
Escacs multijugador del polac Jacek Filek.
Imatges d'Humbert Sanz i Vaqué.

Existeixen també algunes variants per a tres jugadors que clamen ser escacs hexagonals. Però, a més de recordar que el terme no s'hauria de fer servir de manera tan grollera, la intervenció de la diplomàcia entre els jugadors fa que parlem d'una altra mena de joc, i potser la classificació com a escacs és comparable amb el Xaturaji, on tot i la participació de l'atzar, els quatre jugadors hi juguen per parelles, equilibrant així la intervenció de la diplomàcia. En la meva opinió, no poden qualificar-se d'escacs jocs per a més de dos jugadors, tot i que hagin estat inspirats en els escacs.

Un cas que recentment va tenir certa popularitat, van ser els Escacs de Jacek Filek. Filek, de nacionalitat Polaca, ha comercialitzat dues versions de tauler per als seus escacs de tres jugadors. Per dubtes en el moviment del cavall es pot consultar el blog d'e 'Humbert Sanz i Vaqué.

Existeixen en Xina diversos jocs multijugador derivats dels escacs:

Els dos últims, tot i no ser tessel·lats per hexàgons, l'escaquer té forma hexagonal per repartir-lo convenientment entre els tres jugadors, de manera semblant al de Jacek Filek.

Escacs de les quatre estacions

Escacs de les quatre estacions
Imatge del Grande Acedrex del llibre dels jocs.
Ente X, CC BY-SA 3.0
via Wikimedia Commons

Els Escacs de les quatre estacions (Acedrex de los quatros tiempos) són uns escacs per a quatre jugadors, descrit en El Llibre dels Jocs, d'Alfons X de Castella. Els jugadors han d'anar derrotant als altres, retirant-se llavors les seves fitxes, fins quedar un guanyador. També es podia jugar asistit amb daus, de manera semblant al Xaturaji.

Passapeces

Aquesta variant és particularment popular, doncs permet una entretinguda partida d'escacs per parelles, per a quatre jugadors. Es juga en dos taulers, i les peces capturades pel teu company en l'altre tauler, les pots incorporar en el teu joc, en comptes de moure una peça.

Probablement, entre els escacs multijugador, és la variant que es manté més a prop dels escacs, doncs en les variants multijugador sempre hi participa un component de Diplomàcia, que en la variant del passapeces queda sota control, per ser un joc per parelles; tot i això, no és extrany veure com un jugador es deixa capturar una peça per cedir-la al company, així que tampoc podem parlar d'un joc d'escacs, i és més aviat una altra cosa, però el passapeces és possiblement la variant multijugador que més preserva l'esperit dels escacs.

Diplomat

Diplomat
△ = ♗   ◯ = ♘
⬡ = ♖   ☆ = ♕


Disposició inicial de les peces en Diplomat.

Diplomat (Valeriy Trubitsyn, 1997), es una variació d'Hexofen, uns escacs que es jugen en un escaquer hexagonal de 91 hexcacs, per convertir-lo en un joc per a tres jugadors. L'estranya numeració de l'hexcaquer ara sí té sentit, i sembla d'utilitat. Cadascú dels tres jugadors incorpora: Rei, Dama, quatre Torres, tres Cavalls, tres Alfils, però només vuit peons (Hexofen fa servir onze). En total sixanta peces, vint de cada jugador, en un hexcaquer de 91 hexcacs.

En aquest joc de tres jugadors si resulta especialment útil el sistema de coordenades que presenta Trubitsyn, doncs la posició inicial de tots tres jugadors és perfectament simètrica en aquesta notació:

  • Blanc: K-a55, Q-a54, R-a35, R-a53, R-a42, R-a52, N-a34, N-a33, N-a32, B-a45, B-a44, B-a43. Peons: a25, a24, a23, a22, a21, a31, a41, a51.
  • Negre: K-c55, Q-c54, R-c35, R-c53, R-c42, R-c52, N-c34, N-c33, N-c32, B-c45, B-c44, B-c43. Peons: c25, c24, c23, c22, c21, c31, c41, c51.
  • Color: K-e55, Q-e54, R-e35, R-e53, R-e42, R-e52, N-e34, N-e33, N-e32, B-e45, B-e44, B-e43. Peons: e25, e24, e23, e22, e21, e31, e41, e51.

Els peons ara incorporen els tres moviments ortogonals endavant (com en C'escacs), i quatre moviments de captura en moviment diagonal, dos endavant i dos laterals. El primer moviment dels peons es permet que sigui doble, i la promoció es dona en els quatre hexcacs dels dos vertexos rivals: 45, 44, 55, 54; en total, vuit diferents escacs de promoció per a cada jugador.

En Diplomat l'objectiu de fer mat als reis dels oponents, i s'estableixen els diferents resultats possibles:

  • 0.66 punts per a cada jugador, quan tots tres fan taules globalment.
  • 1 punt per a tots dos jugadors qui fan taules, però han guanyat en aliança al tercer jugador.
  • 0.66 punts per al jugador qui fa taules amb qui ha fet mat al tercer jugador.
  • 1.33 punts per al jugador qui fa taules després d'haver fet mat al tercer jugador.
  • 2 quan un jugador guanya als altres dos.

Una vegada derrotat un jugador, les peces queden immòbils en els hexcacs on havien quedat, però el joc deixa també oberta la variant on les peces del jugador derrotat queden propietat del jugador guanyador, com ho fa el Sanguo Qi (三國棋).

Obviament, el primer problema serà considerar si el primer jugador que perd ha estat derrotat només per un dels jugadors o per tots dos, tant per repartir els punts, com per prendre posessió de les seves peces en la variant proposta. Els pactes diplomàtics són part del joc, i poden establir-se estratègies comuns passant-se els jugadors papers amb notes: correus diplomàtics amb diferents graus d'aliança. Potser aquestes notes poden fer-se servir com a prova d'aliança per resoldre les casuístiques de conflicte en derrotar al tercer jugador, en tot cas, abans d'enfrontar-se entre ells per finalitzar el joc.

Les tàctiques per a un joc tripartit les enumera Trubitsyn:

  1. Mantenir l'equilibri de força; caldrà ajudar a l'oponent més feble, fins i tot en contra dels recents acords.
  2. Crear una coalició confiable.
  3. Destruir les coalicions entre els altres dos jugadors.
  4. Deixar la batalla decisiva als altres dos jugadors, i que es desgastin.
  5. Diplomàcia sofisticada, amb veritables metes que no ha de ser revellada.
  6. Els contractes no són inviolables; els acords generalment són a curt termini, perquè quant més gran és el nivell d'acord, més estricte ha de ser el control de compliment.
  7. Cal ser flexible i descartar qualsevol dogma; no és un joc cooperatiu, sinò un conflicte competitiu, on sorgeix el joc més cruel.
  8. Seguir el joc més fiable:
    • Esforçar-se per destruir la cooperació entre els rivals, i la formació de una coalició entre ells.
    • Conèixer i aplicar aquestes regles de lluita tripartita, i apliar-les amb el coneixement que un mateix amb el temps adquireix.

Altres variants d'escacs

Omega Chess

Posició inicial d'Omega Chess
Posició inicial d'Omega Chess

A l'any 2008 adquirí un Omega Chess, una variant comercial dels escacs (llavors complicat d'aconseguir a Espanya) que es juga en un escaquer de 10x10 i quatre escacs addicionals en les cantonades. Incorpora dues noves peces: el Bruixot i el Campió.

És una variant aconsellable, si algú té interés per les variants d'escacs que introdueixen noves peces, tot i que, és clar, és preferible iniciar-se amb els Escacs de Capablanca, però, si tenim el tauler, omega chess és interessant com a següent opció, si no ens atrevim amb els escacs de Gliński, que tenen l'inconvenient de requerir un tauler hexagonal.

Es mostren un parell de jocs reals en el lloc web, entre ells una partida de Judit Polgár, quan va participar en un torneig de demostració d'Omega Chess.

He incorporat l'apartat d'Omega Chess principalment perquè incorpora una peça anomenada Campió, i varem fer algunes partides de C'escacs adaptant aquesta peça als moviments hexagonals quan miravem de perfeccionar el joc, doncs en aquell moment es feia servir el Príncep, una peça que corresponia a la coneguda com a Home, però fins i tot s'havia discutit l'opció d'incorporar-li Regalia, i per això el nom. També varem fer proves incorporant al Príncep el salt de cavall (Duc, li anomena llavors el Grand Hexachess), que en C'escacs el varem anomenar Lleó, però finalment ens varem adonar que no era el camí correcte, com, efectivament, ens va advertir McCooey. Començaren llavors les proves amb el Campió hexagonal, però resultaren enutjoses pels salts diagonals en l'hexcaquer, i, possiblement perquè no érem molt versats en l'Omega Chess, ens era de poca utilitat. Així va néixer la idea dels Almogàvers, amb uns moviments inspirats en el Campió d'Omega Chess, però simplificats, i en el tauler hexagonal. També aquesta idea quedà descartada, i les diferents proves, juntament amb un acurat anàlisi de les necesitats del joc, varen permetre, finalment, inspirar la nova peça en el moviment d'una peça existent en els escacs asiàtics: l'Elefant.

Escacs d'Alícia

Aquests escacs, inventats per V.R. Parton, un inventor de múltiples variants dels escacs, moltes d'elles molt interessants, i sovint inspirades en les històries de Lewis Carroll. La variant dels Escacs d'Alícia és molt popular, doncs fa el joc ple de sorpreses i errors divertits.

Escacs tridimensionals

Aquesta categoria es va inagurar ja en 1851 amb el Kubikschach (escacs cúbics). En 1907 Ferdinand Maack ho va perfeccionar, inventant els Raumschach, els escacs espacials alemanys.

Posteriorment ha hagut diverses propostes d'escacs tridimensionals, fins i tot de dimensions més altes, però no ha estat una variant d'èxit.

Dragonchess

Dragonchess 'The Ground Board' by Zac Dortch
Dragonchess
Visió del tauler de terra.
Thanks to: Zac Dortch, CC BY-SA

Bé, si volem uns escacs de fantasia, potser perquè volem fer realitat el terme escacs de fades, potser perquè som fanàtics dels coneguts jocs D&D (Dungeons & Dragons, Dragons i Masmorres), o potser perquè des de Star Trek hem pensat que era una bona ideia això dels escacs en tres dimensions, llavors Dragonchess són realment uns escacs fantastics interessants. Es juguen amb figures de fantasia, en un tauler de tres dimensions: cel, terra i inframón. Són uns escacs dissenyats pel mateix Gary Gygax, dissenyador del joc de rol D&D, i les regles les podem trobar a les Chess Variant Pages.

Star Trek

StarTrek

Si parlem d'escacs tridimensionals, hom pensarà en els escacs d'Star Trek. En realitat la importància d'aquesta variant és, sobretot, per la seva fama deguda a l'aparició en la serie, i el joc és senzillament una reproducció d'allò que allà s'hi veu (merament era atrezzo). Les instruccions per construir el tauler es publicaren en el Star Fleet Technical Manual, i més tard aparegueren les regles. Les regles impresses es poden adquirir en el lloc web d'Andrew Bartmess, on també es pot consultar la versió resumida. Aquests escacs, per la popularitat de la seva imatge, fins i tot s'hi poden trobar comercialment.

S'ha de reconeixer que el disseny facilita l'accés a els diferents nivells, un problema que en el Dragonchess, tot i que no he tingut el plaer de jugar, ni coneixo ningú que n'hagi jugat, no sembla estar del tot resolt... però probablement avuí dia serà possible sense l'existència d'un tauler físic, fent servir ordinadors i pantalles per mostrar el joc i les jugades, fins i tot, per a jocs molt complexos, amb recomanació per l'ordinador del que sembli la millor jugada.

Geometria Impossible

Aquesta mena de joc, amb assistència d'ordinador als jugadors, però amb un veritable tauler, també el varem discutir en les converses de disseny de C'escacs, i potser el joc assistit pot arribar a ser una modalitat de futur, i seria interessant l'existència de jocs amb taulers físics per aquesta modalitat. Però la intel·ligència artificial ha avançat molt des d'aquestes converses on parlavem de la dualitat home-màquina, fent servir la màquina com a eina en igualtat de condicions per a tots dos jugadors; actualment, la superioritat de la màquina deixa poc espai al jugador humà, però de segur s'inventaran jocs en aquesta línia, tot i que molt probablement, haurem d'oblidar el tauler físic per jugar virtualment.

En aquest sentit també n'em parlat d'un joc en un tauler impossible, per jugar virtualment: un icosàgon (polígon de 20 cares) regular de cares hexagonals, format per vint hexcaquers, amb 169 caselles cadascú: uns escacs de 3_380 hexcacs! És un polígon impossible, doncs no es pot fer un prisma amb hexàgons regulars, fent el joc més interessant, semblant a incorporar més dimensions, i el nombre de combinacions és absolutament impensable.

Més de 1_400 variants d'escacs

ChessVariants

Són moltes, moltísimes, les variants dels escacs, i The Classified Encyclopedia of Chess Variants [ISBN: 978-0955516801] de David B. Pritchard, hi descriu més de 1.400. També, si ens interessen les variants històriques i de diferents indrets del món, el llibre A World of Chess [ISBN:978-0786494279] de Jean-Louis Cazaux és molt recomenable. Només unes poques variants apareixen en la Viquipèdia, però si volem indagar alguna variant, cal esmentar el lloc Chess Variant Pages, i també, com a referència ràpida, el lloc web The Concise Guide of Chess Variants.

Free Web Hosting