Referents històrics

Variants més primerenques del Xatranj

L'historiador al-Massudí (المسعودي), mort en 956, va escriure el Murūj aḏ-Ḏahab wa-Maʿādin al-Jawhar (مُرُوج ٱلذَّهَب وَمَعَادِن ٱلْجَوْهَر Les prades d'Or i Mines de Gemmes). Entre altres coses, aquest text descriu cinc variants de Xatranj: Xatranj oblong (al-Mustatîla), Xatranj complet (at-Tâmma), Xatranj circular o Xatranj bizantí (ar-Rûmîya), Xatranj celeste (al-Falakîya) i Xatranj dels òrgans (al-Jawârhîya).

Avui dia coneixem molt poc sobre aquest últim, el Xatranj dels òrgans, i desconeixem els detalls, però de totes maneres, sembla no estar relacionat amb el que avui entenem per escacs, encara que tampoc ho està el Xatranj celestial.

• El Xatranj oblong (rectangular) Xatranj al-Mustatîla

  

  Aquest era un Xatranj que es jugava amb daus, movent una peça segons el tipus de peça que determinava el valor del dau (6=Shah, 5=Firz, 4=Elefant, 3=Cavall, 2=Roc, 1=Peó) en un tauler rectangular format per 16×4 caselles, que sovint apareixia darrere del joc de taules del Nard (backgammon). Observem que, efectivament, els escacs a l'Edat mitjana fou un joc d'atzar i apostes.

  Existien diverses posicions inicials alternatives. En cas d'escac, si el dau no permetia moure el Shah, el jugador perdia el torn, i només es perdia la partida quan el Shah era capturat, o totes les peces, excepte el Shah eren capturades.

• El Xatranj complet Xatranj at-Tâmma

  

  Aquest Xatranj feia servir un tauler de 10×10 caselles, afegint dues peces a cada jugador. Són els escacs decimals (en un tauler de 10×10) més antics coneguts. Existeix constància de dues variants:

  1. Incorporant una peça (quatre, dues cada jugador) que anomena Dabbābah (màquina de guerra), que en aquest cas tenia els mateixos moviments del Shah.
  2. Incorporant una peça anomenada Camell (quatre, dues cada jugador) que en aquest cas sembla que mouria saltant ortogonalment a la tercera casella, complementant el moviment diagonal dels Elefants. Aquest moviment no és tan limitant com el de l'Elefant, i permet abastar una quarta part de les caselles, de manera que els quatre Camells disjunts abastarien la totalitat del tauler, però sense que els hi fos possible capturar-se entre ells.

  El Xatrang at-Tâmma tenia algunes regles diferents de les del Xatranj ortodox:

  1. Els peons promocionen a Ferz, però si el jugador no ha perdut encara el Ferz, el Ferz existent és confiscat per l'adversari.
  2. Si el Shah aconsegueix arribar a la casella inicial del Shah de l'oponent, el jugador obté mitja victòria.
  3. Un Shah solitari no és una condició de finalització, i el joc ha de continuar.

  La peça Dabbābah apareix en diferentes variants al llarg de l'història, amb diferents moviments.

  També el Camell apareix en diferents variants al llarg de l'història, però el seu moviment típicament és diferent d'aquest, en tant que aquest moviment de vegades es vincula amb la Dabbābah, deixant per al Camell un moviment semblant al Cavall, però més allargat (3×1 i 1×3 en comptes de 2×1 i 1×2).

• Escacs circulars: Al-Muddawara

  

  Hom ha d'entendre els escacs circulars senzillament com a un Xatranj que es juga en un escaquer circular. Els àrabs els anomenaren Xatranj ar-Rumiya (escacs bizantins), o Xatranj al-Muddawara (escacs circulars), i consistia en 64 caselles, organitzades en quatre anells concèntrics amb 16 caselles cadascú. Només es requereix considerar dues regles, degudes a la topologia circular del tauler:

  • No hi ha promoció dels peons; uns peons giren en sentit de les agulles del rellotge, i altres en sentit invers. Sembla raonable pensar que els peons tindran alguna marca o una forma distintiva per a indicar el sentit de gir.
  • Dos peons enfrontats del mateix jugador, col·locats en el mateix anell, caselles consecutives i sentit de rotació oposat, poden ser retirats per l'adversari en el torn següent, sense comptar com a jugada.

  Podem observar, com a curiositat, que el Firz d'un jugador pot capturar el Firz de l'oponent, doncs, si el tauler fos escacat, ambdos Firzs hi serien en un escac del mateix color. Això el diferència de totes les altres variants de Xatranj, on sempre els Firzs dels jugadors es posicionen en escacs que serien de diferent color en un tauler escacat.

  Els documents a la Biblioteca Britànica i en altres llocs suggereixen que els escacs circulars es van jugar a Pèrsia ja en el segle X EC, i altres referències es troben a l'Índia, i més tard, en Europa. També existeixen referències que afirmen que la forma de les peces del joc eren diferents de les habituals del Xatranj, però no ha quedat cap constància de les formes; probablement els peons tindrien alguna mena de distintiu per saber en quin sentit es movien, doncs existeixen en joc peons rotant en sentit horari, i altres en sentit antihorari.

  Tot i que Forbes i Murray l'esmenten com a un diagrama aparegut en un manuscrit anglès del segle XIII, conservat a Londres en la British Library (Cotton MS, Cleopatra B IX), ha de destacar-se que el Llibre dels escacs, daus i taules d'Alfons X, escrit en el segle XIII, no recull els escacs circulars; es pot deduir que almenys llavors no tenia gaire rellevància, ni a la península ibèrica, ni per als erudits àrabs, que foren la font principal del manuscrit d'Alfons X, i des de on tampoc en tenim gaires referències. Tot i això, també s'ha de considerar que tampoc apareix cap referència als escacs oblongs, tot i dedicar-ne un capítol als jocs de daus, i un altre als jocs de taules, que sovint acompanyaren als escacs oblongs pel revers.

  Ibn al-Jatib, poeta, escriptor, historiador, filòsof i polític granadí que visqué en el segle XIV, amb família d'origen iemení que arribà a Al-Andalus en el segle IX, documenta la creació dels escacs circulars, que segons ell es recull a un manuscrit de l'any 618 trobat a Istanbul, en el qual es descriuen uns escacs rodons, circulars, anomenats, Rumi, l'invenció dels quals atribueix a Abu Ali Ibn Rashiq al-Murci (mort en 694). El terme Rūm prové de la paraula que els àrabs empraven per a designar els territoris de l'Imperi Romà, i els escacs rodons sovint es troben esmentats com a Xatranj ar-Rumiya (escacs bizantins) en les obres àrabs.

  La referència més primerenca i més vàlida és doncs la d'Al-Massudí (segle X) en la seva obra enciclopèdica d'història del món Meadows of Gold and Mines of Gems, i podria ser rellevant que els anomenés Xatranj ar-Rumiya (escacs bizantins), tot i que no existeix cap altra evidència històrica que vinculi el nom amb Bizanci més que el nom que els àrabs li donaren i alguna llegenda, també àrab, molt posterior.

  

  L'interès pel joc va ressorgir en el segle XIX, quan en 1885 George Hope Verney el va descriure en el seu llibre Chess Eccentricities, juntament amb variants per a tres i quatre jugadors inventades per ell mateix. També apareix esmentat en el llibre The sports and pastimes of the people of England (1833, Joseph Strutt. Book IV, Chapter II), referint-se al manuscrit anglès del segle XIII, conservat a Londres en la British Library (Cotton MS, Cleopatra B IX).

  En 1983 l'escriptor anglès Dave Reynolds es proposà reanimar-lo amb les regles actuals dels escacs; construí un tauler i el presentà en una taverna de Lincoln (Anglaterra), on tingué èxit entre els jugadors locals. Havia nascut la versió moderna dels escacs circulars, i en 1996 es va fundar la Societat d'Escacs Circulars, per a l'organització d'un torneu com a medi per a la seva difusió i popularització.

  Versió moderna dels escacs circulars

  

  Els escacs circulars proporcionen al Xatranj un major dinamisme, proporcionant més potència a les torres, però desgraciadament, perdent els cavalls una mica de potència. No és una solució òptima, i per aquest motiu no ha superat la prova del pas del temps, doncs la complexitat del tauler circular no aporta prou millores: força la creació de dos fronts, però encaixona més les peces, delimitant molt més la seva àrea d'influència, excecpte el cas de les torres. En tant que incrementa la potència de les torres, rebaixa lleugerament la del cavall (¼), fent el joc més desequilibrat. A més, l'absència de cantonades fa que l'escac i mat sigui més complicat d'aconseguir, per la qual cosa probablement la majoria de les partides acabaven despullant el Rei, o en taules, un final molt menys artístic que en el Xatranj tradicional.

  La versió moderna del Xatranj circular són els escacs circulars, incorporant el moviment de l'Alfil i la Dama moderns, però, desgraciadament, el moviment de l'alfil es troba molt perjudicat en passar d'un escaquer quadrat a la versió circular. La Dama, conseqüentment, també té un perjudici en els seus moviments diagonals, però ja s'ha dit que els moviments ortogonals de les Torres guanyen en potència, i per tant, també el de la Dama; podem pensar la situació amb tres peces de moviment ortogonal cada jugador, en un escaquer que només té quatre files, amb la potència disminuïda del Cavall i de l'Alfil.

  No volem dir que no sigui un joc perfectament jugable, a més, amb l'avantatge que no existeixen grans estudis sobre obertures, com en els escacs ortodoxes, permetent un joc agradable per practicar escacs sense les consideracions vinculades a les obertures estudiades, i amb un enfocament diferent, motiu pel que es practica en molts clubs, particularment en Anglaterra. Però probablement el comportament és preferible com a Xatranj que com a escacs moderns.

  Convertir l'afició als escacs circulars en una competició comporta tornar a l'estudi de les obertures, i llavors es perd la condició de joc més relaxat.

  A més d'incorporar el moviment de l'Alfil i la Dama moderns, cal tenir en consideració algunes regles addicionals en la versió moderna dels escacs circulars:

  1. El posicionament de les peces canvia respecte la versió tradicional, de manera que ambdós Reis queden enfrontats (veure la diferència en la imatge dels escacs circulars respecte de la de l'Al-Muddawara).
  2. Encara que s'incorpora el moviment doble dels peons, no existeix la captura al pas, i tampoc existeix l'enroc.
  3. S'apliquen les regles dels escacs moderns per a la finalització de la partida: l'ofegat són taules, i no existeix la victòria si es deixa al Rei nu.
  4. Els peons promocionen després de moure sis caselles des de la seva posició inicial, a l'escac inmediatament anterior a la línia inicial de l'oponent. La regla que permet retirar els peons enfrontats d'un mateix jugador ja no és necessària, ja que el cas no pot succeir.
  5. Anunciar l'escac no es obligatori, i es permet capturar el rei contrari si no es retira d'una posició d'escac, guanyant la partida.

  En la versió moderna s'incorpora la potència de la reina: tan sols existeixen quatre anells, i tres peces de moviment ortogonal per a cada jugador. També es pot criticar que els moviments diagonals moderns de llarg abast no es visualitzen amb claredat en el tauler circular, i poden no resultar obvis.

  L'afició als escacs circulars moderns radica en el les grans diferències, tant en les obertures, que no estan estudiades, com en els finals. Els finals bàsics en escacs circulars són: rei i dama; rei, torre i peça menor o rei i tres peces menors contra rei. El final rei i peó contra rei sempre gana, a condició que el rei no pugui capturar el peó abans que coroni o sigui defensat. L'escac i mat és més difícil d'aconseguir, i moltes partides que es perdrien en els escacs ortodoxos per la diferència de material, finalitzen en taules.

  També s'ha de recordar que en 1885 George Hope Verney, en el seu llibre Chess Eccentricities, ja va descriure uns escacs circulars moderns, en versió per a tres jugadors, i un altre per a quatre jugadors, sent aquest últim per a jugar en dues parelles, i amb regles acceptables per a uns escacs multijugador.

• El Xatranj celestial al-Falakîya Xatranj

  

  Tot i que no queda gaire informació, en part perquè era un joc pensat per ser guiat per algun erudit de l'època amb certs coneixements d'astrologia, sembla que el joc anomenat Escaques, detallat per Alfons X en el Libro de los juegos: acedrex, dados e tablas de 1283 podria ser gairebé la transcripció del al-Falakîya Xatranj, un joc per a set jugadors en un tauler circular dividit en set anells concèntrics, cadascú per a un dels astres (per ordre: Lluna, Mercuri, Venus, Sol, Mart, Júpiter, Saturn), el més intern per a la Lluna, i cadascú dels anells dividit en escacs. Però Alfons X també indica que no deixa les informacions completes, perquè només hauria d'estar a l'abast de savis.

  Els diferents anells no tenien el mateix nombre d'escacs, sent les quantitats, per ordre des de l'interior: 12, 24, 36, 48, 60, 72 i 84. A més, el cercle més intern, interior als escacs de la Lluna, es divideix en quatre, per als quatre elements: foc, aire, aigua i terra. Les set fitxes, una de cada astre, tenien estipulada color i forma, per exemple, per a la Lluna la fitxa havia de representar, Una dona vestida de blanc, i amb les seves mans per sobre del cap aguantant la figura de la lluna, Mart un soldat clàssic, o Venus una dona amb un mirall i una pinta.

  Era un joc d'apostes gens relacionat amb el Xatranj, tot i tenir-ne el nom, sinó relacionat amb l'adivinació astrològica lúdica. Cada jugador iniciava el joc amb dotze punts, i es jugava amb un dau de set cares que determinava quin astre s'havia de moure, i un altre dau indicant quants moviments s'havien de fer. La posició resultant de l'astre respecte dels altres astres determinava, seguint unes regles, els guanys o pèrdues; aquestes regles venen en gran part determinades per l'astrologia de Claudi Ptolemeu (100 - 170 EC).

  Un dau de set cares generalment es refereix a un dau llarg, o una ballaruga, que és un dau llarg amb un eix que facilita fer-lo rodar, de vuit cares, descartant un dels valors.

Escacs d'amor (1474)

El poema valencià Escacs d'amor (1474), dels poetes valencians Bernat Fenollar, Narcís Vinyoles i Francí de Castellví és la referència més antiga que es conserva de les regles modernes dels escacs ortodoxos. En aquest poema apareixen per primera vegada totes les regles dels escacs moderns, incloent-hi captures al pas i moviments de totes les peces, amb la Dama descrita per primera vegada amb els seus moviments moderns. També descriu les mateixes limitacions per a fer l'enroc dels escacs moderns, quan descriu les limitacions per fer el salt del Rei, un moviment de salt de dues caselles que podia fer el Rei en el seu primer moviment, que evolucionà donant lloc a l'enroc, tot i que ambdós moviments varen conviure durant molt de temps.

Tot i això, trobem algunes regles relatives a la Dama que no s'apliquen avui dia, potser els únics punts discordants amb els escacs moderns:

• No es pot tenir més d'una dama en l'escaquer (estrofa LVII).
• Les dames no poden capturar-se una a l'altra (estrofa LX).
• Si es perd la dama, es perd la partida (estrofa LXIII).

Cal anotar que la regla de no permetre a un jugador tenir més d'una Reina era habitual en la època, per motius étics, donat que representava el matrimoni reial. A vegades s'usava l'estratagema de denominar Reina a la primera peça, reservant el nom de Dama quan s'obtenia una segona peça mitjançant promoció.

També veiem en els Escacs d'amor altres dues regles que tampoc són vigents avui dia: En primer lloc, dota la Dama d'un veritable caracter reial quan s'afirma si es perd la dama, es perd la partida, sent la regalia una condició reservada per al Rei en els escacs, aspecte sexista heretat directament de la història.

El tercer cas es dona quan s'indica que les dames no poden capturar-se una a l'altra, que hi fa pensar en una reminiscència de la figura de l'Alfersa, heretada del Xatranj, doncs era una figura amb debilitat de color, i la posició inicial per a les blanques era en blanc, i per a les negres, en negre. Així, abans de canviar els moviments d'aquesta peça ja coneguda en Europa com a Reina, no podia capturar la de l'oponent, senzillament perquè no podia moure a un escac d'un altre color. La regla incorporada en els Escacs d'amor sembla no ser més que de transició, preservant una característica del joc de la època.

Aquest poema, de la mateixa data que la unificació monàrquica dels reialmes de Castella i Aragó pels Reis Catòlics, potser incorpora una certa influència d'Isabel de Castella com a reina, tot i que, com ja s'ha comentat, una peça amb el nom de Reina ja feia gairebé 500 anys que s'incorporava en els escacs europeus. El punt que resalten els defensors d'aquesta tesi és que ara la peça passa, de ser una peça feble, a ser la peça amb més poder de l'escaquer. Aquest fet pot ser merament casual, però, de totes maneres, sí podria haver contribuït a l'acceptació de la nova peça. També s'ha de recordar que el poema fa servir la paraula Dama molt més que el nom Reina que s'havia adoptat en França i incorporat en el llatí com a Regina per a l'Alfersa medieval; tanmateix, la posició en l'escaquer, al costat del Rei no deixa gaires més opcions a la imaginació.

Tot i que no representa una partida amb uns moviments particularment destacables, és la primera partida que es té referència fent servir les regles actuals. El text sencer del poema Scachs d'amor, junt amb la representació de la partida, el podem trobar en Viquitexts. La partida, en mode interactiu, la podem trobar, per exemple, en chessgames.com.

Aquest nou estil dels escacs iniciats a Espanya va ser anomenat els Escacs de la Reina, però causà molta polèmica, i en diferents cercles de jugadors homes enfurits començaren a anomenar-ho els escacs de la dama boja (madwoman’s chess, scacchi alla rabiosa), també l'anomenaven Scacchi de la donna en Italia, o Welsches Schachspiel (Escacs francesos) en Alemanya. Gràcies a l'arribada de la impremta i de la popularitat dels llibres d'escacs en el moment, els Escacs de la Reina s'escamparen per tota Europa ràpidament, sent Francesc Vicent el primer que va difondre les noves regles del joc. L'aparició d'algunes dones poderoses a l'inici del Renaixement també pot haver contribuït a l'acceptació del gran poder de la Dama o Reina: Caterina Sforza (1463-1509), Isabel d'Este (1474-1539), Lucrècia Borja (1480-1519), Caterina de Mèdici (1519-1589). Lucrècia Borja va acollir a Francesc Vicent, i Isabel d'Este a Leonardo da Vinci i Luca Pacioli, que li dedicà el llibre d'escacs Schifanoia.

L'enroc, junt amb la promoció dels peons, foren les dues regles més darrerenques dels escacs, doncs no quedaren completament fixades fins mitjans del segle XVII. La península fou un dels darrers llocs on es va começar a fer servir l'enroc, potser perquè ja es varen fixar les regles del salt del Rei, conegudes tant en el poema Escacs d'amor, com en la publicació de Ramirez de Lucena. Aquestes regles priemerenques prohibien al Rei saltar altres peces en el moviment, de manera que l'enroc fet manualment en dos moviments no era possible.

Francesc Vicent: Llibre dels jochs partits dels schacs en nombre de 100 (1495)

El Llibre dels jochs partits dels schacs en nombre de 100 és el primer tractat d'escacs moderns del món, escrit per Francesc Vicent, un jugador d'escacs i escriptor valencià. Va ser publicat a València en 1495, tot i que cap exemplar ha arribat a l'actualitat. Se sap que n'hi va haver una còpia a la biblioteca del Monestir de Montserrat però va desaparéixer durant la invasió napoleònica.

Vicent és considerat el fundador dels escacs moderns, per tal com la seua obra, pel que se'n sap, va difondre per tot Europa la innovació de la reina o dama, peça que apareix documentada per primera vegada al poema Scachs d'amor (1474). L’any 1506 es troba una altra vegada una referència a Vicent en Itàlia, en la cort dels Ferrara. Ho confirma el mestre italià A. Sanvito, de la cort de Lucrècia Borja, quan parla d’un maestro Francesco Spagnolo maestro di scachi.

Ara, l'investigador valencià José A. Garzón argumenta que el còdex de Cesena, que data de l'any 1502 i va ser trobat en 1995 a la Biblioteca Malatestiana de Cesena (Itàlia), inclou 100 problemes del llibre de Vicent, i en diversos problemes d'escacs sobrevisqué la redacció original en valencià de Vicent, amb expressions de la València de finals del segle XV. Sembla que no hi ha dubte que aquest tractat és l'origen d'altres textos, però, a més, sembla que el llibre de Lucena seria una traducció al castellà de l'original de Vicent escrit en valencià. Ja s'havia destacat la dependència que els tractats de Lucena (1497) i Damiano (1512) tenien amb l'obra de Vicent. De fet, es pot observar que l'obra de Damiano va ser escrita en l'entorn del papa Alexandre VI i els seus fills, i Vicent el podem situar en 1506 en la cort de Lucrècia, filla d'Alexandre VI, com al seu professor d'escacs. Els continguts del llibre de Damiano podrien ser una reedició dels materials d'escacs moderns de Vicent.

Repetición de Amores et Arte de Axedrez con CL Juegos de Partido (1497)

La publicació impresa més antiga de les regles dels escacs occidentals moderns que conservem la va fer, en castellà, Luis Ramirez de Lucena en 1497, amb el títol Repetición de Amores et Arte de Axedrez con CL Juegos de Partido.

La publicació és important perquè recull totes les regles dels escacs moderns, fins i tot les regles antigues, així com les idees fonamentals de moltes obertures i defenses: El Giuoco Piano de la obertura italiana, l'obertura Ruy López, el gambet de rei, la defensa francesa, la defensa holandesa els Fianchetto... també inclou les idees fonamentals del desenvolupament de les peces, els problemes de l'avaç dels peons, l'importància d'ocupar el centre... Caldran cent cinquanta anys per acabar de madurar tots aquests conceptes, i concretar les diferents obertures que ja intueix i no se li poden atribuir, perquè encara es continuaran desenvolupant, fins i tot durant el segle XX.

Alguns dels continguts tenen connexió amb el Manuscrit de Göttingen, una de les obres més antigues enterament dedicades als escacs moderns que es coneixen, i hom pensa que Luis Ramirez de Lucena el va fer servir per escriure el seu llibre. Aquest document tracta obertures i problemes d'escacs, però, a diferència del text de Luis Ramirez de Lucena, només es refereix als escacs moderns, i no fa menció a les antigues regles.

De ludo scachorum o Schifanoia (1500)

Tractat d'escacs manuscrit en llatí per Luca Pacioli, matemàtic de l'incipient Renaixement, amb les corts italianes actuant com a mecenes d'artistes i pensadors. De ludo scachorum, també conegut com a Schifanoia, que vindria a significar perseguir el tedi, inclou al voltant de cent problemes d'escacs, alguns d'escacs medievals, però molts del nou Escacs de la Reina. El manuscrit ha estat descobert recentment, en 2006, entre un fons bibliotecari de més de 26_000 volums existent en el palau Coronini Cronberg de Gorizia (Itàlia). La seva importància radica en el fet que, probablement, els diagrames d'escacs d'aquest llibre els va fer Leonardo da Vinci.

Luca Pacioli i Leonardo da Vinci eren amics, i Leonardo ja havia il·lustrat el llibre de Pacioli De divina proportione. Ambdós fugiren de Milà quan va ser envaïda per Lluís XII de França, anant a Màntua, on foren acollits en la cort d'Isabel d'Este.

El manuscrit està dedicat a Isabel d'Este, una princesa del ducat de Ferrara i Mòdena, descendent d'Alfons V el Magnànim, que va esdevenir marquesa consort i regent del ducat de Màntua. Isabel d'Este fou una destacada humanista i mecenes, creant al seu voltant una brillant cort. També fou una prolífica escriptora de cartes, que en gran part es conserven, i una gran amant del joc d'escacs. Leonardo da Vinci va pintar un retrat seu.

Manuscrit de l'Escorial (1500)

Escrit en castellà de finals del segle XV, principis del segle XVI, conté en total, 89 problemes d'escacs, de molt diversa naturalesa, però predominant les posicions dels escacs moderns, anomenat de la dama, sobre les dels antics escacs medievals del vell.

La major part escrit per la mateixa persona, però hi ha sens dubte altres mans addicionals que van col·laborar ocasionalment en el text: El problema numero 17 està escrit amb una bella cal·ligrafia procedent d'una altra persona i una tercera transcriu els problemes 37 i 38, que curiosament estan redactats en italià.

Molt important és també que l'anònim jugador d'escacs ens presenta posicions finals de les seves pròpies partides; amb aparició dels primers finals alfils de diferent color i de dama contra torre i peó. En el lloc Web del Peón eléctrico en col·laboració amb lichess.org podem veure alguns dels problemes del manuscrit, amb capacitat interactiva.

Pedro Damiano (1512)

Pedro Damiano va escriure Questo libro e da imparare giocare a scachi et de li partiti, publicat a Itàlia en 1512, del que es varen fer vuit edicions en mig segle, sent l'última de 1564. És el llibre més antic que indica la posició del tauler d'escacs, amb l'escac blanc de la fila més propera a cada jugador en la dreta.

El llibre descriu les regles del joc, ofereix consells sobre estratègia, presenta una selecció de problemes d'escacs i proporciona anàlisis d'algunes obertures, tot en el context dels nous escacs de la Reina. Es pot dir que va ser escrita en l'entorn del papa Alexandre VI, considerant els editors de les dues primeres edicions en Roma.

Els problemes coincideixen amb els de Lucena i els del Manuscrit de Göttingen

Estudi d'obertures, defenses i finals: segles XVI i XVII

Fixades, doncs, les regles en el segle XV, al llarg dels segles XVI i XVII, a més de desenvolupar-se els primers elements d'obertures i defenses, varen fer-se les primeres anàlisis sobre els finals; eren els començaments dels aspectes més teòrics del joc, similars als que s'havien fet anteriorment en el mon islàmic pel Xatranj. El Manuscrit de Göttingen i Luis Ramirez de Lucena ja havien començat a fer aquests estudis, que es varen anar aprofundint fins culminar en 1749, quan es publicà el llibre L'analyse des échecs, de François-André Danican Philidor.

També es fixaren les regles de l'enroc, que no quedaren determinades fins la segona meitat del segle XVII. Des del segle XIII es feia servir el salt del Rei, un moviment de salt de dues caselles que podia fer el Rei en el seu primer moviment, però també es va començar a fer simultàniament el moviment de la Torre, donant lloc a l'enroc. Tots dos moviments van conviure, compartint fins i tot el nom de salt del rei, fins que, fixades les regles de l'enroc, l'antic salt del rei en solitari va quedar descartat com a obsolet. Sembla que l'evolució va sorgir de l'avantatge de fer el moviment de la Torre per acostar-la, i posteriorment fer el salt del Rei, a mode d'enroc manual en dos moviments.

També va existir el salt del rei com a moviment de salt cavall, sovint restringit a les dues primeres files, és a dir, acceptant només els dos moviments que el posicionen en la segona fila, c2 i g2 per al rei blanc, c7 i g7 per al rei negre. Però tot i existir registres escrits, sembla que les regles eren molt lliures, i les regles del salt del rei podien canviar d'una zona a una altre, o fins i tot barrejar-se amb el modern concepte d'enroc.

N'hi ha constància de l'enroc amb les mateixes regles actuals des de finals del segle XVI, però en el segle XVII es va fer popular l'enroc lliure, que ampliava les posicions finals del Rei i de la Torre. Tot i que les regles de l'enroc es varen fixar en la segona meitat del segle XVII, encara a començaments del segle XIX es troba documentat l'us de l'enroc lliure.

En canvi, la promoció dels peons no va acabar de quedar definida fins el segle XIX, amb la creació dels campeonats mundials, que varen deixar definitivament formades les regles.

Variant índia dels escacs

Potser és d'interés, i d'alguna manera, rellevant per qualsevol record històric que del Xaturanga hagi pugut quedar, la variant Índia dels escacs, una variant que es jugava a Índia des de el segle XVII (l'era mogola) fins la dècada de 1960, i sembla que fins i tot avui dia queda algun record en certs llocs de la Índia.

És interessant senyalar que en aquesta variant l'alfil s'anomena camell, i la torre, més potent, elefant. No existeix l'enroc en aquesta variant dels escacs, però el rei pot fer un únic moviment de cavall, que s'anomena enroc indi. El rei de cada jugador es posiciona a la dreta, amb la dama a la seva esquerra, no quedant així els reis de tots dos jugadors enfrontats. Aquestes dues últimes caracteristiques coincideixen amb les descripcions de John Gollon per al Xaturanga, i també s'observa la inclinació per una peça potent per representar l'elefant.

Caissa

Caissa és una dríada mítica de Tràcia, venerada com la musa dels escacs. El mite de Caissa no existia en l'època antiga, sinó que prové d'un poema titulat Caissa, escrit per Sir William Jones el 1763.

El turc (1769)

El Turc va ser una famosa farsa que simulava ser un autòmat que jugava als escacs, construït per Wolfgang von Kempele.

Es va exhibir per primera vegada a la cort de l'emperadriu Maria Teresa d'Àustria el 1770, i va fer una gira en la dècada de 1780 per Europa; en París va jugar una partida contra Benjamin Franklin, qui va perdre. El secret del seu funcionament va ser ben conservat, i l'èxit més gran del Turc fou després de la mort de Kempele, quan va derrotar a Napoleó Bonaparte en 1809. També va jugar amb Charles Babbage en 1820.

Finalment va ser donat al Museu Peale de Filadèlfia, però l'any 1854 va ser destruït en un incendi. El fill de l'últim propietari va publicar posteriorment un llibre en el qual explicava els seus secrets.

Estudi de la història dels escacs

Fins al segle XIX la llegenda de Lahur Sessa era una de las diverses teories sobre l'origen del joc, i en gran part acceptada com a certa. En el segle XIX es començà a buscar el veritable origen, iniciant estudis sobre la història dels escacs. Es publicaren llibres com el de Duncan Forbes, The History of Chess: From the Time of the Early Invention of the Game in India Till the Period of Its Establishment in Western and Central Europe (1860), o, ja a final de segle, el llibre de Josep Brunet i Bellet El ajedrez: investigaciones sobre su origen (1890), publicat en Barcelona.

Aquests treballs inicials foren ambiciosos, però no havien fet una veritable feina sobre el terreny, i patien de greus errors. La denominada teoria Cox-Forbes inicialment fou exposada pel capità Hiram Cox, superintendent de Palongkee (Índia), ciutat que es batejà com a Basar de Cox en el seu honor, i posteriorment aquesta teoria fou defensada i ampliada per Duncan Forbes. La teoria Cox-Forbes, degut a una molt incorrecta datació dels documents indis, datava l'origen dels escacs en el 3000 a.e.c, com a una transformació del Xaturaji, que denominaven Xaturanga, confonent ambdós jocs. En el cas de Josep Brunet i Bellet, encara considerava una datació anterior per al joc, doncs el datava en l'any 4000 a.e.c, originat en l'Egipte dels faraons, perquè confonia el Senet amb els escacs.

S'hauria d'esperar que Harold James Ruthven Murray publiqués en 1913, després de traduir diversos manuscrits en un seriós treball d'investigació: A History of Chess (1913). Les tesis que defensa H.J.R. Murray en aquest llibre, en general, coincideixen amb les conclusions acceptades avui dia, i es reconeix el gran treball d'investigació que va fer.

Escola Clàssica (Moderna) (1873)

L'etapa clàssica repren els enfocaments del segle XVIII plantejats per François-André Danican Philidor, qui en 1749 publicà el llibre L'analyse des échecs, on s'analitza l'estratègia i la importància de la estructura dels peons en el joc com a un factor posicional. L'era romàntica no havia apreciat gaire aquestes premisses, tot i que sí, en certa manera, s'havien pres en consideració.

Fou en 1873 que Wilhelm Steinitz derrotà a Joseph Henry Blackburne, que era una icona dels escacs romàntics a causa del seu estil de joc obert i altament tàctic, convertint-se Steinitz en el primer campió del món.

L'estil de Wilhelm Steinitz era un enfocament pràctic, fora de la vistositat o la elegància que tant s'havia valorat el l'era romàntica, evitant debilitats en la pròpia posició, per a crear i explotar aquests punts febles en la posició de l'oponent. Fou el primer es sistematitzar i dogmatitzar alguns principis posicionals, com la importància del centre, la debilitat de caselles, els peons febles, la importància de la parella d'alfils, l'alfil dolent... Els jugadors moderns preparen amb paciència la consecució de la partida, tot adoptant un pla, i buscant els punts febles de la posició del contrincant.

És destacable d'aquesta escola Siegbert Tarrasch, metge i jugador d'escacs jueu alemany, que va contribuir a assimilar els ensenyaments de Wilhelm Steinitz. El 1897 fou editor de la revista d'escacs alemanya Deutsche Schachzeitung, i fou especialment conegut en la seva època pel llibre Das Schachspiel (The Game of Chess, en anglès), dividit en tres parts (final, mig joc, i obertura). Fou el seu darrer llibre, però el més reeixit. Es va publicar originalment el 1931. Podem accedir a una reedició de 1976 d'aquest llibre en https://archive.org.

Però, sense dubte, el representant més destacable d'aquesta escola és el matemàtic Emanuel Lasker, campió del món entre 1894 i 1921, vint-i-set anys, un dels millors jugadors de la història. Fou Lasker qui li va prendre el títol a Steinitz.

Podem veure alguns exemples de partides i problemes de l'Escola Clàssica en l'article de Luis Fernández Siles en chess.com.

Escacs Tàctics (1915)

Combinacions, enganys i amenaces. Joc caracteritzat per atacs a curt plaç, que requerexen càlcul per part dels jugadors.

Sense fixar grans metes, ni esforçar-se per plans estratègics a llarg termini, s'aprofiten els errors de l'oponent amb superioritat tàctica. La partida transcorre maniobrant, buscant guanyar avantatge.

El gran mestre del joc tàctic fou Frank Marshall, campió dels Estats Units per 27 anys consecutius, qui va crear el Marshall Chess Club. Fou conegut pels seus swindles (enganys, estafes), maniobres tàctiques per a recuperar-se d'una partida que podria semblar perduda, i fer taules, o fins i tot guanyar. Va escriure el llibre Marshall's Chess "Swindles" (1914), que recollia diverses partides on havia fet servir aquest artifici.

Podem llegir més dels swindles en la Wikipedia (en anglès) i també en el lloc web http://www.chess.com.

Escacs Posicionals (1921)

Joc basat en l'estratègia, a guanyar i explotar petits avantatges, i a analitzar la posició més àmplia, en lloc de calcular les tàctiques més immediates.

José Raúl Capablanca Graupera va utilitzar un estil que encarna el concepte d'escacs posicionals; per exemple, Capablanca sovint prenia un petit avantatge en els finals i l'utilitzava per a guanyar la partida.

Capablanca guanyà el títol a Lasker el 1921, després de la interrupció dels escacs deguda a la primera Guerra Mundial. Va perdre el títol el 1927 contra Aleksandr Alekhin, i no va tenir l'oportunitat de recuperar-lo perquè el jugador rus es va negar sempre a la revenja.

Un altre destacat jugador posicional fou Salo Flohr (Salomon Mikhàilovitx Flohr), jueu txecoslovac, i posteriorment soviètic, heroi nacional a Txecoslovàquia durant els anys trenta. Va dominar molts dels torneigs d'escacs dels anys de la preguerra, però el seu pacient estil posicional va ser superat pels mètodes més tàctics i aguts dels joves jugadors soviètics després de la Segona Guerra Mundial.

Escola Hipermoderna (1927)

Del concepte d'escacs posicionals va sorgir l'hipermodernitat, o la idea de controlar el centre amb peces, no sols amb peons. S'acceptava que cada posició depenia d'unes certes consideracions i detalls intrínsecs a ella, i per tant les generalitats i preceptes de l'Escola Clàssica podien no ser tan útils. La idea va sorgir en la dècada de 1920, i alguns exemples d'obertures hipermodernes són les defenses Grünfeld, Benoni, l'Índia i Alekhin, entre altres.

El jugador d'escacs Richard Réti va revolucionar l'estratègia escaquística, afirmant que el centre clàssic, ocupat per peons, té més inconvenients que avantatges, i que dominar el centre des de lluny, amb l'acció de les peces, és un factor estratègic de més pes. El 1924 va obtenir una ressonant victòria contra el Campió del món José Raúl Capablanca al Torneig de Nova York. Réti va tenir sempre una visió artística del joc, que en certa manera recuperava l'esperit romàntic.

L'altre gran teòric de l'hipermodernitat fou Aron Nimzowitsch qui pretenia sistematitzar l'art dels escacs per a fer-ne un joc gairebé científic. Va escriure el tractat més important sobre escacs fins a aquella època, el llibre My System (Mein system, en alemany), editat entre 1925 i 1927 en forma de cinc folletons que va ser el manual de gran quantitat d'escaquistes moderns, fins i tot actualment té valor pràctic. En aquest llibre tracta sobre la importància del centre i el desenvolupament, conceptes ja esmentats i estudiats per Morphy i Steinitz, la gran fecunditat de les columnes obertes com a mitjà per a arribar a la setena i vuitena files, el peó passat, el canvi de peces, la peça clavada o l'escac a la descoberta; la major part dels temes actuals hi van ser analitzats. Però la seva revolució principal va ser sobre el concepte de la cadena de peons, fent paradigmàtica la defensa francesa, i amb ella la variant de l'avanç, a banda de portar al món dels escacs els conceptes de sobreprotecció, ja esmentat per Siegbert Tarrasch i de profilaxi, del qual en Kàrpov ha estat el major exponent.

També, en la difusió de l'hipermodernitat participà Savielly Tartakower, no només per ser un gran jugador d'escacs, sinó també un dels principals periodistes d'escacs dels anys 1920 i 1930s.

S'ha de destacar que l'hipermodernitat no es considerava un trencament amb les anteriors tendències, sinó més aviat una amplicació, a diferència de les tendències d'oposades romanticisme vs. modernisme o tàctic vs. posicional; efectivament, el romanticisme havia tingut un alt component d'escacs tàctics, i el modernisme d'escacs posicionals. Així trobem que Aleksandr Alekhin (o Alexandre Alekhine, com ell mateix ho escrivia) era considerat un jugador tant tàctic com posicional. Tot i això, els jugadors hipermoderns consideraven les idees clàssiques de Siegbert Tarrasch massa dogmàtiques, i algunes fins i tot antiquades.

Podem veure alguns exemples de partides i problemes de l'escola Hipermoderna en el article de Luis Fernández Siles en chess.com.

Escacs soviètics (1946)

Després de la Segona Guerra Mundial, una generació de jugadors d'escacs soviètics, dirigida pel futur campió del món Mikhaïl Botvínnik, van començar a obtenir una sèrie de victòries sobre competidors internacionals que va sorprendre el món. Els jugadors soviètics van dominar els escacs des de 1948 fins a 2006, amb l'única excepció de Boby Fischer entre 1972 i 1975.

Aquest llarg període de dominació soviètica sovint s'anomena l'Escola Soviètica d'Escacs, que varen ser un conjunt heterogeni de jugadors que en conjunt destaquen per la seva exhaustiva preparació d'obertures, l'estil altament dinàmic en el tractament de les posicions del joc mig i l'agressivitat. És cert que l'estil canvia entre els diferents jugadors, i, per exemple, Mikhail Tal i Tigran Petrosian tenien estils oposats, molt agresiu el primer, i molt posicional i més defensiu el segon. Però els escacs actuals no s'entenen sense les aportacions radicals dels jugadors de la URSS des dels anys 30 fins els 70s, i moltes d'aquestes aportacions tenen característiques comunes: l'exhaustiva preparació d'obertures, i l'apreciació tàctica, dinàmica, és fonamental per a la avaluació de les posicions i per a l'elecció dels plans de joc; en resum, un entrenament rigorós i l'estudi del joc, és a dir, considerar els escacs un esport més que un art o una ciència.

Sovint l'Escola Soviètica d'Escacs únicament es considera des de 1948 fins a 1972, moment de la derrota dels soviètics per Boby Fischer.

Podem veure alguns exemples de partides i problemes de l'Escola Soviètica en l'article de Luis Fernández Siles en chess.com.

Dia Internacional dels Escacs

El Dia Internacional dels Escacs es commemora cada any el dia 19 de novembre, data de naixement del cubà José Raúl Capablanca Graupera.

Des de l'any 2020 l'ONU ha establert que el dia internacional dels escacs ara serà el dia 20 de juliol. Curiosament el canvi es fa quan ja definitivament la màquina ha superat a l'home.

Precedents

Leonardo Torres Quevedo dissenyà en 1912 El ajedrecista, un autòmat finit capaç de jugar els finals de torre i rei; era el primer veritable enginy capaç de jugar a escacs, tot i que de manera molt limitada.

Els primers programaris amb capacitat per participar en un joc sencer començaren amb els treballs de Claude Elwood Shannon en 1949, que va fer la estimació de possibles jugades en una partida d'escacs en 10¹²⁰, el nombre de jugades que caldria analitzar fent servir la força bruta; pensem que el número d'àtoms de tot l'univers es considera inferior a 10⁸⁰. També Shannon donà les primeres indicacions per construir un programari capaç de jugar, limitant la profunditat de la recerca en l'arbre minmax de possibilitats i determinar el seu valor mitjançant una funció heurística.

Finalitza la dècada de 1970 amb petites computadores personals què ja eren capaces d'assolir un nivell acceptable per a un jugador mig, però encara lluny dels nivells de mestre, ni fent servir grans computadores; però ja començaven les expectatives de quan una màquina seria capaç de derrotar a un gran campió.

Deep Blue, Deeper Blue

Començant amb la dècada de 1990, les computadores ja començaren a guanyar partides a grans mestres, i el febrer del 1996 l'ordinador Deep Blue, un projecte d'IBM, va sorprendre el món en guanyar una partida contra el llavors campió mundial regnant, Garri Kaspàrov, tot i que en Kaspàrov va guanyar el matx.

El maig del 1997, en el matx de revenja, el superordinador millorat Deeper Blue va derrotar el campió per primera vegada, una derrota que alguns van voler fer polèmica fent servir d'argument alguns errors considerats primaris per a un jugador de la seva talla; els arguments de Kaspàrov són relatius a la falta de deportivitat de IBM, per exemple, no permetent la revisió del registre de la màquina després de les partides, cosa que li va fer pensar que era un fraud.

En 2007 el programa Rybka es va mostrar superior a qualsevol jugador humà, i ja no calien supercomputadors; els ordinadors personals eren suficients.

Es pot llegir algunes de les tècniques que fan servir els computadors per jugar a escacs en aquesta primera etapa de l'automatització del joc en el contingut addicional: De Minimax amb Alfa-Beta a Montecarlo amb xarxes neuronals.

Alphazero

En desembre de 2017, Alphazero, construit amb la intel·ligència artificial creada por Deep Mind, propietat de Google des de 2014, adquirí un nivell superhumà després de 4 hores de joc d'assaig contra ell mateix. A diferència d'altres programes, AlphaZero no es fonamenta en el coneixement humà, i la seva comprensió del joc, fora de les regles bàsiques, prové únicament de la seva capacitat d'autoaprenentatge guiada per una cerca de Montecarlo (aleatòria). El seu anàlisi massiu de possibles jugades es fonamenta en la tria de les jugades que poden tenir més interés, fent servir la experiència adquirida en el seu autoaprenentatge previ, aplicant reconeixement de patrons. Aquesta tècnica se sembla molt més a la manera com ho fan els grans mestres: la tria dels milers de jugades que és capaç d'analitzar, i la cerca dins d'aquestes jugades, és independent dels heurístics que s'hagin programat, sent millor jugador que altres programes que analitzen més jugades.

Es pot llegir més en el contingut addicional: De Minimax amb Alfa-Beta a Montecarlo amb xarxes neuronals.

Variant russa per a quatre jugadors amb fortalesa

Els escacs russos per a quatre amb fortaleses únicament agrega dues files per a posicionar les peces, disminuint la grandària del tauler, respecte del tauler habitual per a quatre jugadors, en 8×4=32 caselles, però agrega 4 fortaleses amb 16 caselles cadascuna, és a dir 16×4=64 caselles en les fortaleses, que sumades a les 64 caselles addicionals, queda un total de 192 caselles, en lloc de les 128 que té habitualment un tauler d'escacs per a quatre. Aquests escacs el juguen dues parelles de jugadors. Aquestes fortaleses a més tenen uns murs que limiten l'entrada, per a evitar l'accés des del bàndol enemic, i contenen unes fitxes addicionals del jugador: una Torre, un Cavall i un Alfil, que si correspon blanc a un jugador, correspondrà negre a la seva parella. Aquestes peces addicionals inicialment es posicionen en la fortalesa del jugador, en qualsevol posició, però respectant el color de l'Alfil.

Una estratègia que se cita és realitzar l'enroc (curt), i desplaçar el Rei a la fortalesa, sent aquest el lloc en el qual pot protegir-se millor. Les fortaleses d'aquests escacs no tenen relació amb les ciutadelles del Xatranj, com les del Xatranj de Tamerlà, i en aquest cas es tracta de simples extensions del tauler, amb l'excepció de la presència dels murs.

El primer esment per Coxe a aquests escacs russos per a quatre jugadors apareix citada i datada (1784) en Chess Eccentricities, encara que la data que referencia Verney associada al joc és 1850, data en la qual van ser publicades les regles completes, encara que en algun punt encara existeix alguna ambigüitat. Aquesta variant també va ser descrita breument per Butrimov (1821), però no es publiquen les regles completes fins a Petroff (1850), qui narra que el seu avi explicava que Catalina la Gran (1729–1796) jugava a aquests escacs. Detalls en l'article Russian four-handed chess: myths and misconceptions de Georgi Markov aparegut en Board Game Studies Journal nº9 2015. També accessible en http://history.chess.free.fr.

Passapeces

Aquesta variant és particularment popular, doncs permet una entretinguda partida d'escacs per parelles, per a quatre jugadors. Es juga en dos taulers, i les peces capturades pel teu company en l'altre tauler, les pots incorporar en el teu joc en comptes de moure una peça, sempre sense fer mat en incorporar la nova peça.

Es permet comentar les jugades entre els jugadors del mateix equip, i generalment es juga amb rellotge (dos rellotges, un per a cada escaquer), en partides llampec o ràpides, on els peons no promocionen, i es retiren de l'escaquer quan arriben a la vuitena filera. Pot haver variants del joc, però el més freqüent quan es juguen partides llampec és que guanyar en un dels dos escaquers comporta la victòria per a la parella de jugadors, i s'acaba el joc.

Probablement, entre els escacs multijugador, és la variant que es manté més a prop dels escacs, doncs en les variants multijugador sempre hi participa un component de Diplomàcia, que en la variant del passapeces queda sota control, més encara que en els escacs per a quatre jugant per parelles; el passapeces és possiblement la variant multijugador que més preserva l'esperit dels escacs.

Qiguo Xiangqi

A vegades s'han presentat escacs per a sis o fins i tot vuit jugadors. En general aquests jocs han quedat en l'oblit com a experiments sense gran acceptació. No obstant això, el cas que destaca és el xinès Qiguo Xiangqi (七國象棋), El joc dels Set Regnes, un joc per a fins a set jugadors inspirat en els escacs, tot i que també poden jugar-ne menys jugadors. En aquest joc, demanar ajut a un dels contrincants que no sigui part de la pròpia aliança, requereix que el jugador es prengui un got de licor; i existeixen regles similars, per a rectificar un moviment, si es realitza un moviment incorrecte, o per a sol·licitar a l'aliança un atac. La finalitat del joc és capturar els generals enemics, però també es guanya per punts obtinguts per les peces capturades.

El joc data del segle XI, i va ser dissenyat pel ministre imperial i historiador Sima Guang per recordar els Set regnes combatents (403–221 AC). Com tots els escacs (i jocs afins) d'extrem orient (Xina, Japò, Corea, fins i tot Vietnam), es juga fent servir les línies per a moure les fitxes, i els vèrtexs per a col·locar-les.

Un jugador és eliminat quan el seu General, o onze de les seves peces que no siguin el General, són capturades. Un jugador guanya quan captura 30 peces que no són Generals, o dos Generals. En el centre es posiciona l'Emperador (en el dibuix, en groc), una figura neutral que no es mou d'aquesta posició, ni es pot capturar.

Les peces de cada jugador són

• 1 G General: Mou com una Dama.
• 1 DG General Adjunt (Canceller): Mou com una Torre. Equivalent al Carro de guerra del Xiangqi.
• 1 O Oficial: Mou com un Alfil.
• 1 A Arquer: Mou com una Dama, però només un màxim de 4 caselles.
• 1 CB Ballester: Mou com una Dama, però només um màxim de 5 caselles.
• 1 CA Canó: Mou ortogonalment com la torre; captura ortogonalment, però fent servir una peça intermèdia, amiga o enemiga, com a pantalla. El mateix que el canó del Xiangqi.
• 4 C Cavall: mou primer un pas ortogonalment i després segueix d'un a tres passos diagonalment cap a fora. No pot saltar, i altres peces en el seu camí li poden impedir el moviment.
• 2 S Soldat amb espasa recta (Jian): Mou una casella en diagonal.
• 4 B Soldat amb espasa (Dao): Mou una casella ortogonalment.
• 1 D Diplomàtic (Intermediari): Mou com una Dama, però no pot capturar, ser capturat, ni donar escac. Es fa servir com a defensa, o com a pantalla pels atacs amb el canó.

Escac continu, ofegat i taules

Les taules, o empat entre tots dos contendents, en competició representen ½ punt per a cada jugador, i es produeixen:

• En cas d'escac continu.
• Quan el mateix moviment el repeteixen tres vegades tots dos jugadors, no necessàriament consecutives.
• Quan es donen 50 moviments consecutius de cada jugador (cincuanta jugades), sense cap captura ni moviment de cap peó.

En canvi, l'ofegat es considera una victòria per la mínima, que en competició només atorga ¾ de punt al guanyador, concedint ¼ de punt al jugador ofegat.

Altres regles

Peça tocada, peça moguda

Si una peça en joc es toca, s'ha de moure si és del teu bàndol, o capturar-la, si és del contrari.

Un moviment fet no es pot rectificar una vegada s'ha deixat la peça en l'escaquer, però un moviment invàlid o il·legal s'ha de rectificar inmediatament.

Condicions que fan perdre una partida a un jugador:

Desordena la posició de les peces en joc de l'hexcaquer.

No accepta reprendre un joc interromput en un temps raonable.

Quan es fa servir rellotge i excedeix el temps.

Quan no compleix un requeriment legal de l'oponent.

Es nega a complir les regles.

Shafran

En 1939 el geòleg Sovietic Isaak Grigorevich Shafran inventà els Escacs hexagonals de Shafran, registrats l'any 1956. Es mostraren a l'Exibició Mundial d'Escacs de Leipzig, en l'any 1960, però van quedar eclipsats per l'èxit que tingueren els escacs de Gliński, i en concret pel seu èxit a occident (Londres). L'escaquer tenia forma d'hexàgon irregular, amb nou columnes i deu files obliqües; en total 70 escacs. Les columnes s'anomenen fent servir lletres, i les files obliqües en un sentit es numeren, resultant una designació dels hexcacs molt asimètrica.

Degut a ser l'escaquer un hexàgon irregular, no n'hi ha escac central. Cada jugador té la dama situada a la seva esquerra, mentre que a la dreta posiciona dos alfils; observar que les dames no es troben enfrontades, i tenint el rei en l'hexcac central és possible l'enroc amb qualsevol de totes dues torres. Les peces es posicionen seguint la forma de l'escaquer, quedant els peons a diferents distàncies de l'hexcac de promoció, i prohibint als peons dels flancs el moviment inicial doble.

Moltes característiques havien estat resoltes més convenientment per Gliński en el disseny dels Escacs Hexagonals, fins i tot la numeració dels escacs necessària per la notació algebraica, més convenient la de Gliński que numera les files obliqües en un sentit per a una meitat de l'escaquer, i les obliqües en l'altre sentit per l'altra meitat. Shafran va donar importància a una versió similar als escacs ortodoxos; una prova és que el ratio de peces respecte del nombre d'escacs en l'escaquer és molt similar: 36 peces / 70 escacs = 0.51, mentre que en els escacs ortodoxos són 32 peces / 64 escacs = 0.5.

McCooey

Entre 1978 i 1979, tot i la llavors recent creació en 1976 de la BHCF, Dave McCooey i Richard Honeycutt desenvoluparen una altra variant d'escacs hexagonals fent servir un escaquer de 91 hexcacs; podriem dir que és una variant en el mateix escaquer del disseny de Gliński per als Escacs Hexagonals. Les opinions són dividides; quan en começar el mil·lenni quedava una tradició de més de 40 anys d'Escacs Hexagonals i la popularitat havia minvat notòriament, se sentien veus defençant que la variant de McCooey i Honeycutt representava una millora per als Escacs Hexagonals, malgrat que McCooey afirma que, en el moment que van dissenyar el joc, no els coneixia.

La variant de McCooey, de certa manera, la podriem definir com aquella que qüestiona el moviment dels peons establert per Gliński; la captura dels peons ara es defineix amb un moviment diagonal, en realitat més intuitiu i similar als escacs ortodoxos, però perdent gran part del joc dels peons.

Cal també senyalar una disposició inicial de les peces més compacta, que perd algunes maniobres prou interessants existents en les obertures dels escacs de Gliński, i també incorpora dos peons menys per a cada jugador, set, en comptes de nou. El peó central, en la columna F no té la capacitat de moviment doble, per evitar afavorir les blanques en el moviment inicial.

El motiu per al moviment dels peons, Gliński l'havia estudiat detingudament, i és la necessitat d'aconseguir estructures de peons sense deixar files entre ells que permetin un atac amb peces de moviment ortogonal, l'equivalent als escacs ortodoxos, on els forats que queden de les estructures de peons només permeten l'accés diagonal. Tot i això, la versió de McCooey resulta molt jugable, perquè la potència de les peces en uns escacs hexagonals de 91 hexcacs ràpidament es desenvolupa, i de seguida entrem en el mig joc.

La disposició inicial més compacta permet més mobilitat en el centre, i certa distància dels peons amb els de l'oponent, però en la ràpida entrada en el mig joc la disposició de Gliński incorpora uns peons quasi posicionats, encadenats, mentre que en la versió de McCooey, a més de tenir menys peons, perden la potència que els hi proporciona la capacitat de tancar les files fent servir fileres de peons. També es pot observar que la disposició inicial en la variant de McCooey deixa el peó de la columna F sense defensa, un punt que és particularment sensible a un atac de cavall.

El cert és que són versions molt pròximes, però les diferències prou importants per fer que siguin jocs diferents. Amb el mateix material podem jugar a tots dos; si bé, ens caldran nou peons per jugar a la versió de Gliński, mentre que McCooey només en fa servir set.

Mini Hexchess

Un petit escac en un hexcaquer regular de 37 hexcacs permet un joc curt i relaxat, adequat com a passatemps de viatge. Fa servir preferentment el color blanc per a l'hexcac central, i dos altres colors; l'únic alfil que tenen els jugadors és el blanc.

El Mini Hexchess va ser inventat per Dave McCooey, com a regal a Hans Bodlaender, com ells mateixos expliquen en les pàgines de Chess Variants, lloc web on mantenien contacte.

Podeu provar el passatemps imprimint l'hexcaquer que podeu descarregar, i també les regles hi són disponibles en format PDF per descarregar; consulteu en El Racó d'aquest lloc web.

Hexofen

Valeriy Trubitsyn presenta Hexofen, que segueix les normes de la de McCooey per al moviment de captura dels peons. En aquesta ocasió s'introdueix un tercer Cavall i onze Peons en una disposició inicial de les peces de manera que els peons cobreixen totes les columnes, però quedant uns d'altres a diferent distància de l'hexcac de promoció.

L'interés d'aquesta variant es troba en la incorporació de més peons, i la seva distribució per totes les columnes de l'escaquer, semblant a com ho fan els escacs ortodoxos o la variant hexagonal de Shafran. Trubitsyn dona importància al ràtio de peces, que és de 0.46 (42/91), de la mateixa manera que ho havia fet Shafran, però la proporció de peces probablement s'ha de correspondre amb la nova topologia i diferent mobilitat, i com a exemple podem pensar en la situació de l'alfil, que s'equilibra amb la introducció d'un tercer alfil, però la resta de peces incrementen la potència i mobilitat en un factor de 150%, gairebé el mateix que s'incrementa la mida de l'escaquer fins a 91 hexcacs (142%). Tot i això, es cert que en els escacs hexagonals és molt qüestionable el nombre i comportament dels peons, i en aquest cas el nombre de peons s'ha mirat d'equilibrar, però decantant-se per la captura diagonal, que no incrementa la potència dels peons en la mateixa mesura que la resta de peces, i tampoc la seva mobilitat, a més de l'inconvenient de l'estructura dels peons, que ja s'ha comentat en la descripció de la variant de McCooey.

Trubitsyn defineix una numeració dels hexcacs dividint l'escaquer en tres parts, i cada hexcac es numera depenent de la part a què pertany fent servir el zero per a les files (obliqües) que delimiten les zones; així ens trobem que les files comuns tenen doble denominació: A‹0,5› = C‹5,0›, A‹5,0› = E‹0,5› i E‹5,0› = C‹0,5› ; no només per al valor cinc d'aquest exemple, sinó per a totes les files zero definides entre el centre i una de les cantonades. Aquest mode de numeració no introdueix gaires avantatges, si bé és cert que és simètric per a tres visions de l'escaquer, però no per a les dues posicions dels jugadors. Aquesta configuració delata el seu ús per a un joc de tres jugadors, el Diplomat, on aquesta numeració sí és molt pràctica.

Aquesta preocupació per una numeració diferent de la definida per l'IHCF denota alguns inconvenients en la numeració actual dels escacs hexagonals, motiu de la diferent numeració que fa servir la notació de C'escacs.

La incorporació de símbols geomètrics representant les diferents figures per als diagrames gràfics és enginyosa, però introdueixen més soroll en la documentació. És més pràctic fer servir gràfics de les peces amb llicència Freeware (alfaerie). També avui dia Unicode incorpora com a caràcters els símbols dels escacs ortodoxos i les incorporacions dels escacs de Capablanca.

Variant de colocació aleatòria

Trubitsyn proposa les següents condicions per a una colocació aleatòria de les figures d'Hexofen (en rus), semblants a les condicions de la variant dels Escacs aleatoris de Fischer:

1. Una línea de peons amb dos peons avançats en las columnes cuarta i octava; és a dir, blanques: a32 i e23, negres: c13 i c31.
2. La dama, per ser la figura més activa, es posiciona sempre en la cantonada de cada jugador; blanques: e05, negres: c55.
3. La resta de peces es troben en la segona, tercera i cuarta linies, en ordre aleatori.
4. Els tres alfils es posicionen en diferents colors.

C'escacs

C'escacs es vol definir com a uns grans escacs hexagonals, mantenint-se proper a la línia dels Escacs Hexagonals (en el sentit IHCF, variant de Gliński). Tot i això, no segueix el moviment dels Peons dels Escacs Hexagonals IHCF (Gliński):

1. El moviment de captura dels peons es fa en un moviment diagonal, el mateix que en la variant de McCooey.
2. C'escacs incorpora més mobilitat per als Peons: en totes tres direccions ortogonals endavant.
   • S'introdueix la regla addicional de la captura del peó esquiu que permet al jugador cert bloqueig dels peons de l'oponent en una columna.
   • Aquesta nova regla va semblar preferible a una regla de bloqueig a l'estil de Brusky, que és una mera prohibició i excepció a les regles de moviment.
3. Com a variant de gran hexcaquer, permet moviments dobles per als peons quan el moviment el fan endavant per la columna. El moviment doble només és permés en una de les tres direccions de moviment dels peons; així, el peó té en total quatre moviments possibles sense captura.
   • Per tant, la captura al pas es dona en tot l'hexcaquer, quan un peó fa un moviment doble.
4. Quan el moviment del peó es fa des de les posicions inicials permet el moviment triple, excepte en la columna central i en les dues posicions dels flancs.
   • El mateix que els moviments dobles, el moviment triple només és permés en els moviments per la columna.
   • El motiu per limitar el moviment triple en la columna central és impedir a les blanques prendre l'hexcac central en la primera jugada. Observar que també en la variant de McCooey està prohibit el moviment doble per ocupar l'hexcac central.
   • Els peons dels flancs ja tenen una posició avançada respecte dels altres, i per això no es permet el moviment triple des de la posició inicial dels flancs.
5. La solució a la problemàtica de la estructura de peons, en C'escacs es busca amb l'introducció d'una nova peça, l'Elefant.
6. El nombre de peons és de tretze, amb l'important reforç de quatre Elefants.

Però potser un dels trets més característics de C'escacs és que incorpora les peces clàssiques dels escacs de Capablanca, amb moviments hexagonals: el Canceller amb el nom de Drac, i l'Arquebisbe amb el nom de Pegàs.

Els Elefants, gran reforç per als febles peons hexagonals, van ser inspirats pels elefants (Sin, o Gaja) presents en el Sittuyin, els escacs birmans. El mateixos moviments, com era d'esperar, els trobem en l'alfil de ASEAN-CHESS, els escacs del sud-est asiàtic, doncs unifica, per preservar-los, el Sittuyin i altres variants d'escacs d'aquesta part del món, hereves directes del Xaturanga. També trobem aquests moviments en el General de Plata (銀) del Shōgi.

En aquest lloc web es pot trobar informació de C'escacs:

• Les regles, disposició inicial i moviments de les peces.
  • Els moviments especials del rei: el salt del rei i l'enroc.
• La notació per a posicions i partides.
• Detalls de la creació el joc, la seva evolució, i les diferents motivacions per als moviments o els noms de les peces.

Da Vasa

La variant de Helge E. da Vasa data de 1953, i es publicà per primera vegada en el llibre Joseph Boyer's Nouveaux Jeux d'Echecs Non-orthodoxes (Paris, 1954). La variant de Da Vasa considerà canviar l'orientació dels hexcacs en consideració a la mobilitat dels peons, i per això fa servir un escaquer en forma de rombe. Aquests escacs permeten un moviment inicial doble dels peons, i per tant captures al pas, fent servir nou peons, just el mateix nombre que en els Escacs Hexagonals (Gliński). Aquesta versió, donada la seva orientació en files horitzontals, també permet l'enroc.

Brusky

Yakov Brusky en 1966 introdueix petits canvis, però fonamentalment mantenint les idees de Da Vasa. En la variant de Brusky:

1. L'escaquer és un hexàgon irregular.
2. N'hi ha deu peons (un més que en la variant de Da Vasa), situats en la fila inmediatament posterior a les figures
3. Es permet el moviment de captura tot en front del peó, avançant-lo així fins la segona fila, però només per al primer moviment del peó, si no ha estat mogut.
   • Això era en realitat un compromís entre la primera versió de la variant de Da Vasa, que permetia al peó aquesta captura en qualsevol lloc de l'escaquer, i la versió definitiva del seu joc, quan va haver d'eliminar aquest moviment per incorporar massa potència en els peons.
4. Introdueix una regla de bloqueig d'un peó per un peó de l'oponent: un peó queda bloquejat si un peó del contrari impedeix un dels dos moviments, quedant així l'altre moviment invalidat.
   • Aquesta regla sembla una mica artificial i forçada; probablement la regla de C'escacs de la captura del peó esquiu, es podria adaptar a l'orientació punxeguda dels hexcacs, canviant aquesta regla de Brusky.

Grand Hexachess

Derick Peterson publicà les regles per al Grand Hexachess en 1997, també amb una clara influència de la variant de Da Vasa. Ara ens trobem amb un escaquer en un hexàgon regular amb set hexcacs a cada costat, fent un total de 127 hexcacs. Introdueix onze peons, una característica destacable, però no permet el moviment doble inicial ni el moviment de captura tot en front del peó, quedant les millores de Brusky oblidades. En el Grand Hexachess, per bloquejar el moviment d'un peó de l'oponent es requereixen dos peons.

La disposició inicial dels peons els permet ser més a prop de la posició de promoció, que a més es permet, opcionalment, tot arribant a les files onze o dotze, sent obligatòria en la tretze, on ja no queden moviments per al peò. És probablement per aquesta posició inicial avançada dels peons que el moviment doble inicial no està permès, tot i que la distància entre oponents és la mateixa que en la variant de Da Vasa, que sí ho permetia.

Les noves peces que s'introdueixen són el Visir (Pegàs de C'escacs), la Màquina de Guerra (Drac de C'escacs) i el Duc, que combina tots els moviments: sis ortogonals, sis diagonals i dotze com el cavall (és a dir, sumant els moviments del Rei i els del Cavall). Són peces molt potents totes tres; afegint tres peons, l'alfil i aquestes tres noves peces queda un ràtio del 46/127 = 0.36, un hexaquer força omplert (lleugerament superior a C'escacs).

La meva opinió és que el camí per millorar la variant de Da Vasa el va indicar Brusky. Derick Peterson introdueix un escaquer regular, un punt que encara escapa a la variant de Brusky, però ignora les millores de Brusky, i presenta una variant de gran escacs, quan queda encara el bloqueig del peons pendent de resoldre en les variants amb orientació punxeguda dels hexcacs.

En C'escacs es van fer proves amb la peça del Duc (en les proves se li va anomenar Lleó), però resultava lenta pel gran hexcaquer, i molt potent per incorporar-la.

Qiguo Xiangqi heptagonal

Existeixen en Xina diversos jocs multijugador derivats dels escacs, Sanguo Qi (三國棋), El joc dels Tres Regnes és per a tres jugadors, i usa un tauler hexagonal molt similar al de Filek, encara que es tracta d'un disseny molt anterior, que probablement es remunta al segle XII. La simetria de l'hexàgon resulta molt apropiada per a repartir el tauler entre tres jugadors, encara que no s'usin hexàgons per a les caselles. L'alternativa, unir tres mitjos taulers quadrats, també la van pensar els xinesos en el Sanyou Qi (三友棋), El joc dels Tres Amics abans que apareguessin versions per a tres jugadors a Europa.

Però l'hexàgon té moltes més propietats, i, com hem vist, poden usar-se caselles hexagonals per a escacs de tres, o fins i tot de sis jugadors. La geometria també es pot distorsionar, forçant emplenar un heptàgon amb un tessel·lat d'hexàgons; naturalment, no amb tessel·les regulars, encara que geomètricament molt pròximes. Aquesta tessel·lació fa servir un heptàgon en el centre, perfectament adequat per al Qiguo Xiangqi, que manté en el centre a l'emperador.

D'aquesta manera podem obtenir un tauler heptagonal per a set jugadors, adequat per al Qiguo Xiangqi. La versió en en un heptàgon amb un tessel·lat hexagonal (versió de 響尾蛇的數學天地 (Sanke) que es veu en la il·lustració), es juga fent servir les tessel·les, els hexcacs, per posicionar les peces, com en els escacs occidentals.

Diplomat

Diplomat (Valeriy Trubitsyn, 1997), és una variació d'Hexofen, uns escacs que es juguen en un escaquer hexagonal de 91 hexcacs, per convertir-lo en un joc per a tres jugadors. L'estranya numeració de l'hexcaquer ara sí té sentit, i sembla d'utilitat. Cadascú dels tres jugadors incorpora: Rei, Dama, quatre Torres, tres Cavalls, tres Alfils, però només vuit peons (Hexofen fa servir onze). En total sixanta peces, vint de cada jugador, en un hexcaquer de 91 hexcacs.

En aquest joc de tres jugadors si resulta especialment útil el sistema de coordenades que presenta Trubitsyn, doncs la posició inicial de tots tres jugadors és perfectament simètrica en aquesta notació:

• Blanc: K-a55, Q-a54, R-a35, R-a53, R-a42, R-a52, N-a34, N-a33, N-a32, B-a45, B-a44, B-a43. Peons: a25, a24, a23, a22, a21, a31, a41, a51.
• Negre: K-c55, Q-c54, R-c35, R-c53, R-c42, R-c52, N-c34, N-c33, N-c32, B-c45, B-c44, B-c43. Peons: c25, c24, c23, c22, c21, c31, c41, c51.
• Color: K-e55, Q-e54, R-e35, R-e53, R-e42, R-e52, N-e34, N-e33, N-e32, B-e45, B-e44, B-e43. Peons: e25, e24, e23, e22, e21, e31, e41, e51.

Els peons ara incorporen els tres moviments ortogonals endavant, i quatre moviments de captura en moviment diagonal, dos endavant i dos laterals. El primer moviment dels peons es permet que sigui doble, i la promoció es dona en els quatre hexcacs dels dos vèrtexs rivals: 45, 44, 55, 54; en total, vuit diferents hexcacs de promoció per a cada jugador.

En Diplomat l'objectiu de fer mat als reis dels oponents, i s'estableixen els diferents resultats possibles:

• 0.66 punts per a cada jugador, quan tots tres fan taules globalment.
• 1 punt per a tots dos jugadors qui fan taules, però han guanyat en aliança al tercer jugador.
• 0.66 punts per al jugador qui fa taules amb qui ha fet mat al tercer jugador.
• 1.33 punts per al jugador qui fa taules després d'haver fet mat al tercer jugador.
• 2 punts quan un jugador guanya als altres dos.

Una vegada derrotat un jugador, les peces queden immòbils en els hexcacs on havien quedat, però el joc deixa també oberta la variant on les peces del jugador derrotat, excepte el Rei queden propietat del jugador guanyador, com ho fa el Sanguo Qi (三國棋).

Existirà un problema per determinar si el primer jugador que perd ha estat derrotat només per un dels jugadors o per tots dos, tant per repartir els punts, com per prendre possessió de les seves peces si es juga amb aquesta regla. Els pactes diplomàtics són part del joc, i poden establir-se estratègies comuns passant-se els jugadors papers amb notes: correus diplomàtics amb diferents graus d'aliança (durada). Potser aquestes notes poden fer-se servir com a prova d'aliança per resoldre les casuístiques de conflicte en derrotar al tercer jugador, en tot cas, abans d'enfrontar-se entre ells per finalitzar el joc.

Les tàctiques per a un joc tripartit les enumera Trubitsyn:

1. Mantenir l'equilibri de força; caldrà ajudar a l'oponent més feble, fins i tot en contra dels recents acords.
2. Crear una coalició confiable.
3. Destruir les coalicions entre els altres dos jugadors.
4. Deixar la batalla decisiva als altres dos jugadors, i que es desgastin.
5. Diplomàcia sofisticada, amb veritables metes que no ha de ser revellada.
6. Els contractes no són inviolables; els acords generalment són a curt termini, perquè quant més gran és el nivell d'acord, més estricte ha de ser el control de compliment.
7. Cal ser flexible i descartar qualsevol dogma; no és un joc cooperatiu, sinó un conflicte competitiu, on sorgeix el joc més cruel.
8. Seguir el joc més fiable:
   • Esforçar-se per destruir la cooperació entre els rivals, i la formació de una coalició entre ells.
   • Conèixer i aplicar aquestes regles de lluita tripartita, i apliar-les amb el coneixement que un mateix amb el temps adquireix.

Posició inicial

Per complir els requeriments, habitualment es comença posicionant les peces blanques, primer els alfils, i es deixen els tres últims llocs per al Rei i les dues Torres; per exemple, la proposta de Hans L. Bodlaender:

1. Un dau entre 1 i 4 per a posicionar l'Alfil negre.
2. Un dau entre 1 i 4 per a posicionar l'Alfil blanc.
3. Un dau per a posicionar la Dama.
4. Un dau entre 1 i 5 per a posicionar un cavall.
5. Un dau entre 1 i 4 per a posicionar l'altre cavall.
6. En les tres posicions restants, el Rei i les dues Torres, posicionant en mig el Rei.

Les caselles es conten d'esquerra a dreta; quan surt un número més gran que el nombre de caselles buides, es torna a tirar el dau.

Combinacions: 4 * 4 * 6 * 5 * 4 = 1920, però els dos cavalls són indistingibles, així que les combinacions són la meitat, 1920 / 2 = 960.

Enroc

De la mateixa manera que en els escacs clàssics, es defineixen dos moviments d'enroc:

1. Enroc cap a la fila a (esquerra en el blanc, dreta en el negre). Seria l'enroc llarg en els escacs clàssics: 0-0-0.
2. Enroc cap a la fila h (dreta en el blanc, esquerra en el negre). Seria l'enroc curt en els escacs clàssics: 0-0.

Les posicions finals, després de l'enroc, són les mateixes posicions finals dels escacs clàssics, indiferentment de les posicions inicials del Rei i la Torre. Ha d'anar-se amb compte, perquè les caselles entravessades pel Rei en l'enroc no poden estar amenaçades.

Dragonchess

Dragonchess
Visió del tauler de terra.

Thanks to: Zac Dortch, CC BY-SA

Bé, si volem uns escacs de fantasia, potser perquè volem fer realitat el terme escacs de fades, potser perquè som fanàtics dels coneguts jocs D&D (Dungeons & Dragons, Dragons i Masmorres), o potser perquè des de Star Trek hem pensat que era una bona idea això dels escacs en tres dimensions, llavors Dragonchess són realment uns escacs fantàstics interessants. Es juguen amb figures de fantasia, en un tauler de tres dimensions: cel, terra i inframón. Són uns escacs dissenyats pel mateix Gary Gygax, dissenyador del joc de rol D&D, i les regles les podem trobar a les Chess Variant Pages.

Star Trek

Si parlem d'escacs tridimensionals, hom pensarà en els escacs d'Star Trek. En realitat la importància d'aquesta variant és, sobretot, per la seva fama deguda a l'aparició en la serie, i el joc és senzillament una reproducció d'allò que allà s'hi veu (merament era atrezzo). Les instruccions per construir el tauler es publicaren en el Star Fleet Technical Manual, i més tard aparegueren les regles. Les regles impreses es poden adquirir en el lloc web d'Andrew Bartmess, on també es pot consultar la versió resumida. Aquests escacs, per la popularitat de la seva imatge, fins i tot s'hi poden trobar comercialment.

Geometria Impossible

La possibilitat d'un joc tridimensional amb assistència d'ordinador als jugadors també ho vàrem discutir en les converses de disseny de C'escacs, encara que en aquell moment parlàvem d'un veritable tauler físic molt complex, i una mera assistència als jugadors mitjançant ordinador. Potser el joc assistit pot arribar a ser una modalitat de futur.

Però la intel·ligència artificial ha avançat molt des d'aquestes converses on parlàvem de la dualitat home-màquina, fent servir la màquina com a eina en igualtat de condicions per a tots dos jugadors; actualment, la superioritat de la màquina deixa poc espai al jugador humà, però de segur s'inventaran jocs en aquesta línia, tot i que molt probablement haurem d'oblidar el tauler físic i resignar-nos a jugar virtualment.

En aquest sentit n'hem parlat d'un joc en un tauler impossible, per jugar virtualment: un icohexaedre (polígon de 26 cares) regular de cares hexagonals, format per vint-i-sis hexcaquers, amb 169 caselles cadascú: uns escacs amb 4_394 hexcacs! És un polígon impossible, doncs no es pot fer un poliedre amb hexàgons regulars, però això no fa més que fer el joc més interessant, semblant a incorporar més dimensions, i el nombre de combinacions és absolutament impensable.